.
El que haurien de fer és analitzar la situació i preocupar-se de trobar les causes de la nostra voluntat d'independència. Suposo que costa d'acceptar. És molt més fàcil girar-s'hi en contra i treure, com se suposa que toca al dominador, les urpes de la represàlia, del control, de l'atemoriment, de la pressió.
.
1/10/09
18/9/09
Dolor de llengua de Jaume Agelet
.
Alguns fragments del dietari de Jaume Agelet i Garriga (Reflexions esporàdiques):
28 de setembre de 1950: "Més irritant que la crueltat dels perseguidors, és la resignació, la indiferència dels perseguits. Més irritant que la maldat és la ximpleria". 30 de setembre: "La majoria de catalans treballa sense descansar, amb afany, en el clot profund que ha d'enterrar la llengua".
18 d'agost de 1954: "El que alguns anomenen "caliu" a la meva ciutat nadiua, és a dir, els fanalets de Sant Jaume, els gegants de la Santa Infància, els romiatges de Butsènit i Granyena, els records de Sant Blai, són les olives, les anxoves, és a dir, els entremesos de l'àpat. Però el pollastre, el plat fort (l'idioma) es podreix, s'envileix. Deambula famèlic, atrotinat. Troba encallades les portes. Fa anys que dorm al ras. És lapidat. Porta parracs. Put com un pidolaire.”
.
Alguns fragments del dietari de Jaume Agelet i Garriga (Reflexions esporàdiques):
28 de setembre de 1950: "Més irritant que la crueltat dels perseguidors, és la resignació, la indiferència dels perseguits. Més irritant que la maldat és la ximpleria". 30 de setembre: "La majoria de catalans treballa sense descansar, amb afany, en el clot profund que ha d'enterrar la llengua".
18 d'agost de 1954: "El que alguns anomenen "caliu" a la meva ciutat nadiua, és a dir, els fanalets de Sant Jaume, els gegants de la Santa Infància, els romiatges de Butsènit i Granyena, els records de Sant Blai, són les olives, les anxoves, és a dir, els entremesos de l'àpat. Però el pollastre, el plat fort (l'idioma) es podreix, s'envileix. Deambula famèlic, atrotinat. Troba encallades les portes. Fa anys que dorm al ras. És lapidat. Porta parracs. Put com un pidolaire.”
.
28/8/09
Publicitat bilingüe
.
Us heu fixat que últimament a TV3 passen anuncis on es combina el castellà amb el català? Una novetat sorprenent. Resulta interessant d'analitzar la posició assignada als discursos en castellà i en català. El castellà hi ocupa la part central, i li correspon la funció realista (actrius que fan el paper de mestresses de casa, etc.), mentre que el català hi és relegat a la posició marginal (presentació i conclusió): un marc postís, "oficial", per al discurs castellà.
. en
Us heu fixat que últimament a TV3 passen anuncis on es combina el castellà amb el català? Una novetat sorprenent. Resulta interessant d'analitzar la posició assignada als discursos en castellà i en català. El castellà hi ocupa la part central, i li correspon la funció realista (actrius que fan el paper de mestresses de casa, etc.), mentre que el català hi és relegat a la posició marginal (presentació i conclusió): un marc postís, "oficial", per al discurs castellà.
. en
12/8/09
.
N'estem fins al capdamunt d'un Estat tan anacrònic. Volem que deixin de clavar-nos queixalada així que poden, tant en l'aspecte econòmic com en el lingüístic i cultural. Volem deixar de ser esclaus d'Espanya. Volem abandonar aquesta casa on ens maltracten. Volem denunciar els maltractadors. Volem que els jutgin.
.
N'estem fins al capdamunt d'un Estat tan anacrònic. Volem que deixin de clavar-nos queixalada així que poden, tant en l'aspecte econòmic com en el lingüístic i cultural. Volem deixar de ser esclaus d'Espanya. Volem abandonar aquesta casa on ens maltracten. Volem denunciar els maltractadors. Volem que els jutgin.
.
2/8/09
La moderna Cancelleria
.
És sabut que a l'edat mitjana els funcionaris de la Cancelleria Reial divulgaven per tot el domini lingüístic català un model de llengua. Avui, el que més aviat divulguen els funcionaris catalans és un parrac putrefacte d'idioma. Vegeu, si no, aquests fragments d'una carta de la cap de Servei del Personal Docent dels serveis territorials a Lleida del Departament d'Educació de la Generalitat, Maria Dolors Ramírez Vilà:
.
Atès que us vareu [sic] acollir a les garanties de continuïtat a partir del dia 1 de setembre de 2008 [...], heu de signar un document acceptant les condicions [de què?]. [...]
El document el podeu obtenir a través del portal Epoca [sic] accedint [on?] de la mateixa manera que actualment s'accedeix [on?] per imprimir els nomenaments. [...] Una vegada s'entra [on?] heu d'anar a la pestanya Acord d'Estabilitat. [...]
Una vegada imprès, si esteu d'acord [amb què?], l'heu de signar [...].
.
És sabut que a l'edat mitjana els funcionaris de la Cancelleria Reial divulgaven per tot el domini lingüístic català un model de llengua. Avui, el que més aviat divulguen els funcionaris catalans és un parrac putrefacte d'idioma. Vegeu, si no, aquests fragments d'una carta de la cap de Servei del Personal Docent dels serveis territorials a Lleida del Departament d'Educació de la Generalitat, Maria Dolors Ramírez Vilà:
.
Atès que us vareu [sic] acollir a les garanties de continuïtat a partir del dia 1 de setembre de 2008 [...], heu de signar un document acceptant les condicions [de què?]. [...]
El document el podeu obtenir a través del portal Epoca [sic] accedint [on?] de la mateixa manera que actualment s'accedeix [on?] per imprimir els nomenaments. [...] Una vegada s'entra [on?] heu d'anar a la pestanya Acord d'Estabilitat. [...]
Una vegada imprès, si esteu d'acord [amb què?], l'heu de signar [...].
.
29/7/09
Carta al director de "La Vanguardia"
.
Manipulació
Benvolgut director: fullejo el suplement del seu diari i em quedo estupefacte davant un destacat que diu que Sardenya va ser conquerida pels espanyols. Temo que la barrabassada no és fruit de la ignorància sinó que s'ha volgut ocultar la veritat amb tota la intenció. Nyaps com aquest fan perdre prestigi a la seua publicació.
.
Manipulació
Benvolgut director: fullejo el suplement del seu diari i em quedo estupefacte davant un destacat que diu que Sardenya va ser conquerida pels espanyols. Temo que la barrabassada no és fruit de la ignorància sinó que s'ha volgut ocultar la veritat amb tota la intenció. Nyaps com aquest fan perdre prestigi a la seua publicació.
.
29/6/09
10/5/09
Immiscir-se
.
Quina collonada inventar-se una paraula, "emprenedor", per designar el que ja en designa una altra, "empresari". Com si la iniciativa fos possible només en l'àmbit del negoci. Així va el país. No serà emprenedor un poeta, no. Tot i que sigui infinitament més arriscat que un empresari. I així els empresaris van fent el llenguatge, en lloc de fer-lo els poetes.
.
Quina collonada inventar-se una paraula, "emprenedor", per designar el que ja en designa una altra, "empresari". Com si la iniciativa fos possible només en l'àmbit del negoci. Així va el país. No serà emprenedor un poeta, no. Tot i que sigui infinitament més arriscat que un empresari. I així els empresaris van fent el llenguatge, en lloc de fer-lo els poetes.
.
16/4/09
20/1/09
18/9/08
31/8/08
Memòria d'un curs
.
Una manera d’aproximar-se a la literatura és el dolor. Afrontar el dolor és una manera de transformar-lo: literaturitzat, ja no genera dolor, sols sentiment.
Al segle XIX, el Romanticisme obre la via de la subjectivitat i, per tant, de l’expressió de la solitud: el mal du siècle. En el decadentisme, Charles Baudelaire flirteja amb els verins de la malenconia; Arthur Rimbaud, l’explorador extrem, escriu: “és l’estómac qui m’estira, és el dolor”.
El dolor, la font del coneixement? Víctor Català també sembla que ens ho faci entendre a Solitud, novel·lassa espectacular on lliga indissolublement la llibertat i l’experiència del mal.
Carles Riba i Maria-Mercè Marçal, en situació d’anorreament, se senten alliberats. L’agressió referma les creences de la víctima, la negació es reconverteix en afirmació. Riba, l’humanista exiliat, es reconeix “en sa ruïna tan pur” (en la segona de les Elegies de Bierville); Marçal es capbussa en el mar del dol i sap metamorfosar en un do la triple discriminació que ha de patir pel fet de ser dona, catalana i de classe obrera (en el famós poema “Divisa”, de Cau de llunes).
K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en un cert sentit es pot dir que plantegen processos d’assimilació del dolor de la guerra i, en el cas d’Amat-Piniella, de l’atrocitat nazi.
Fiedrich Nietzsche posa de manifest la necessitat d’assumir la nostra naturalesa terrenal, necessitat que Joan Maragall simbolitza fent arrossegar per terra el seu fra Garí, o que Riba també converteix en tema central de Salvatge cor.
L’existencialisme subjectivitza la filosofia i hi fa emergir nocions com ara l’angoixa. L’existencialisme representa una presa de consciència de les limitacions humanes. La mort, límit cert, no pot defugir-se. Martin Heidegger en fa una llei de vida: l’ésser per a la mort. Joan Vinyoli (que fou lector de Heidegger) ho té present –ho podem veure, per exemple, en aquests versos: “Jo crec que podem fer el que vàrem dir, / sense fer-nos, però, paga de res, / que és possible que els núvols de cotó que ara veiem / es tornin a la tarda temporal de pluja / i hàgim d’aixoplugar-nos”.
La societat d’avui potser tendeix massa cap a la sensació lleugera, cap al divertiment poc consistent. Els escriptors interpreten la realitat i, per no falsejar-la reduint-la, en la interpretació hi integren les parts fosques.
.
Una manera d’aproximar-se a la literatura és el dolor. Afrontar el dolor és una manera de transformar-lo: literaturitzat, ja no genera dolor, sols sentiment.
Al segle XIX, el Romanticisme obre la via de la subjectivitat i, per tant, de l’expressió de la solitud: el mal du siècle. En el decadentisme, Charles Baudelaire flirteja amb els verins de la malenconia; Arthur Rimbaud, l’explorador extrem, escriu: “és l’estómac qui m’estira, és el dolor”.
El dolor, la font del coneixement? Víctor Català també sembla que ens ho faci entendre a Solitud, novel·lassa espectacular on lliga indissolublement la llibertat i l’experiència del mal.
Carles Riba i Maria-Mercè Marçal, en situació d’anorreament, se senten alliberats. L’agressió referma les creences de la víctima, la negació es reconverteix en afirmació. Riba, l’humanista exiliat, es reconeix “en sa ruïna tan pur” (en la segona de les Elegies de Bierville); Marçal es capbussa en el mar del dol i sap metamorfosar en un do la triple discriminació que ha de patir pel fet de ser dona, catalana i de classe obrera (en el famós poema “Divisa”, de Cau de llunes).
K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en un cert sentit es pot dir que plantegen processos d’assimilació del dolor de la guerra i, en el cas d’Amat-Piniella, de l’atrocitat nazi.
Fiedrich Nietzsche posa de manifest la necessitat d’assumir la nostra naturalesa terrenal, necessitat que Joan Maragall simbolitza fent arrossegar per terra el seu fra Garí, o que Riba també converteix en tema central de Salvatge cor.
L’existencialisme subjectivitza la filosofia i hi fa emergir nocions com ara l’angoixa. L’existencialisme representa una presa de consciència de les limitacions humanes. La mort, límit cert, no pot defugir-se. Martin Heidegger en fa una llei de vida: l’ésser per a la mort. Joan Vinyoli (que fou lector de Heidegger) ho té present –ho podem veure, per exemple, en aquests versos: “Jo crec que podem fer el que vàrem dir, / sense fer-nos, però, paga de res, / que és possible que els núvols de cotó que ara veiem / es tornin a la tarda temporal de pluja / i hàgim d’aixoplugar-nos”.
La societat d’avui potser tendeix massa cap a la sensació lleugera, cap al divertiment poc consistent. Els escriptors interpreten la realitat i, per no falsejar-la reduint-la, en la interpretació hi integren les parts fosques.
.
7/6/08
.
Del no-res en surt un cant
que omple la vall de Mijaran.
Tota una tarda acumulant
silenci i pluja al meu voltant.
El pensament s'omple d'amics
que fa molt temps ja que no he vist,
i em puja una onada pel pit
d'oblit de mi mateix, d'oblit.
Ja no t'he de trucar mai més,
p'rò ara seria diferent.
Sabré esperar, per si ens trobem
a la sortida d'un concert.
.
Del no-res en surt un cant
que omple la vall de Mijaran.
Tota una tarda acumulant
silenci i pluja al meu voltant.
El pensament s'omple d'amics
que fa molt temps ja que no he vist,
i em puja una onada pel pit
d'oblit de mi mateix, d'oblit.
Ja no t'he de trucar mai més,
p'rò ara seria diferent.
Sabré esperar, per si ens trobem
a la sortida d'un concert.
.
19/5/08
1/5/08
.
Els camions aparcats
vora el menhir de Mijaran.
Vagabundejo encuriosit,
sóc lluny de casa i es fa de nit.
Tot són enveges, males cares,
ens desesperen les muntanyes.
Hem oblidat el més senzill:
lluor d'estrelles, el cant dels grills.
Han profanat el somni alt
i el vent es plany per les canals.
Voldria dir-te: -No tinguis por,
l'amor és més fort que la mort.
.
Els camions aparcats
vora el menhir de Mijaran.
Vagabundejo encuriosit,
sóc lluny de casa i es fa de nit.
Tot són enveges, males cares,
ens desesperen les muntanyes.
Hem oblidat el més senzill:
lluor d'estrelles, el cant dels grills.
Han profanat el somni alt
i el vent es plany per les canals.
Voldria dir-te: -No tinguis por,
l'amor és més fort que la mort.
.
28/3/08
Per a Joan Brossa
.
Aquest país fa temps que és escarnit.
Pugen els fruits del dol amb crueltat intacta.
No sols els victoriosos, també es rendeixen els plançons de saba fresca.
Els cabdills no rectifiquen la guerra,
i aquí hom es pensa que féu justícia.
Tot és escrit.
Allò important és un terròs eixut.
Sempre jaurem irresponsablement?
L'aire és prenyat d'olors, i els corriols,
sempre renovellant-se, semblen un llibre.
Els xops hi escriuen: oblit valent, font pressentida, salt.
Ara el viatge continua, clos i lineal.
.
Aquest país fa temps que és escarnit.
Pugen els fruits del dol amb crueltat intacta.
No sols els victoriosos, també es rendeixen els plançons de saba fresca.
Els cabdills no rectifiquen la guerra,
i aquí hom es pensa que féu justícia.
Tot és escrit.
Allò important és un terròs eixut.
Sempre jaurem irresponsablement?
L'aire és prenyat d'olors, i els corriols,
sempre renovellant-se, semblen un llibre.
Els xops hi escriuen: oblit valent, font pressentida, salt.
Ara el viatge continua, clos i lineal.
.
2/3/08
.
La natura que m'admira és prou per sadollar la vida, però encara l'afany d'interpretar-la, de fer-la operativa per al futur, d'integrar-la en un sistema d'experiència o saviesa, transcendeix el moment i el relativitza.
Impulsa l'acció sense témer tant per les conseqüències: es desentén de certs prejudicis, certa responsabilitat tirànica, i acara més despulladament els esdeveniments. No en termes absoluts, però cada paraula, cada gest ja correspon a la predisposició. Es lliura a la vida, s'integra més innocentment i alhora experimentat. Més despreocupat de les formes establertes també el somni de beatitud es manifesta, però més espontàniament al costat de les coses vulgars, apunta un nou mètode de celebració del moment convertida en moment, encarnada.
.
La natura que m'admira és prou per sadollar la vida, però encara l'afany d'interpretar-la, de fer-la operativa per al futur, d'integrar-la en un sistema d'experiència o saviesa, transcendeix el moment i el relativitza.
Impulsa l'acció sense témer tant per les conseqüències: es desentén de certs prejudicis, certa responsabilitat tirànica, i acara més despulladament els esdeveniments. No en termes absoluts, però cada paraula, cada gest ja correspon a la predisposició. Es lliura a la vida, s'integra més innocentment i alhora experimentat. Més despreocupat de les formes establertes també el somni de beatitud es manifesta, però més espontàniament al costat de les coses vulgars, apunta un nou mètode de celebració del moment convertida en moment, encarnada.
.
23/8/07
22/8/07
2046
.
Més ràpid en el temps. Art com a vivència, experiència injutjada. Contacte ràpid que força la reflexió des de fora, després, abundància de sentits.
Potenciació, intensitat. L'instant com una caixa de sorpreses que enviés rajos, feixos de llum de colors. L'instant conté les experiències més diverses. Tot és lògic.
Teoria de la fotografia segons Bep Martí: la textura. Igual en poesia. Que el text sigui textura.
.
Més ràpid en el temps. Art com a vivència, experiència injutjada. Contacte ràpid que força la reflexió des de fora, després, abundància de sentits.
Potenciació, intensitat. L'instant com una caixa de sorpreses que enviés rajos, feixos de llum de colors. L'instant conté les experiències més diverses. Tot és lògic.
Teoria de la fotografia segons Bep Martí: la textura. Igual en poesia. Que el text sigui textura.
.
1/8/07
A l'indret de la font
.
L'aire canta al matí
fresc de rosada alegre.
Emprenem el camí
de la joia sincera.
S'ofereix un estol
d'orenetes amigues
a tot aquell que vol
viure sense mentides.
Camp obert de l'abril,
riu del temps que s'atura,
fruit de l'arbre tranquil
de cabòries vençudes.
A l'indret de la font
agraïm la certesa,
l'aigua pura d'un do,
amb duresa de pedra.
.
L'aire canta al matí
fresc de rosada alegre.
Emprenem el camí
de la joia sincera.
S'ofereix un estol
d'orenetes amigues
a tot aquell que vol
viure sense mentides.
Camp obert de l'abril,
riu del temps que s'atura,
fruit de l'arbre tranquil
de cabòries vençudes.
A l'indret de la font
agraïm la certesa,
l'aigua pura d'un do,
amb duresa de pedra.
.
Per a N.
.
Les teues paraules van acordar-se amb les onades del mar; la teua veu sonava dins meu com aigua fresca.
.............................(Segona versió)
Les teues paraules em feien sentir el mar, la teua veu de mar no venia de fora: sonava dins meu.
.
Les teues paraules van acordar-se amb les onades del mar; la teua veu sonava dins meu com aigua fresca.
.............................(Segona versió)
Les teues paraules em feien sentir el mar, la teua veu de mar no venia de fora: sonava dins meu.
.
2/7/07
Un somni
.
Feia classe a tercer d'ESO però, deixant els alumnes sols, me n'he anat cap al riu. Prop de la pollancreda, emboirada, m'he trobat tres persones: un matrimoni gran que sovint llegeix el diari a la biblioteca del poble i una dona (una tia meva?). Buscàvem alguna cosa; potser hem canviat alguna frase. Quan ja ens n'anàvem -ells davant meu, tres esquenes- un cercle de boira s'ha il·luminat al voltant d'un focus intensíssim. N'ha aparegut una dona morena, de cabellera llarga, que portava una copa de vi en una mà. Elegantment i lenta, s'asseia a l'herba, s'hi estirava, hi rodolava. M'ha guiat fins a l'ampla riba del riu, on tot de gent reposava a la grava i les parelles es besaven.
.
Feia classe a tercer d'ESO però, deixant els alumnes sols, me n'he anat cap al riu. Prop de la pollancreda, emboirada, m'he trobat tres persones: un matrimoni gran que sovint llegeix el diari a la biblioteca del poble i una dona (una tia meva?). Buscàvem alguna cosa; potser hem canviat alguna frase. Quan ja ens n'anàvem -ells davant meu, tres esquenes- un cercle de boira s'ha il·luminat al voltant d'un focus intensíssim. N'ha aparegut una dona morena, de cabellera llarga, que portava una copa de vi en una mà. Elegantment i lenta, s'asseia a l'herba, s'hi estirava, hi rodolava. M'ha guiat fins a l'ampla riba del riu, on tot de gent reposava a la grava i les parelles es besaven.
.
26/6/07
.
Sentiment de la vida com a bloc; de la vida com a doll. Escriptura incondicionada, a prop de l’ull de la font: ella mateixa (l’escriptura). Tema: la creació, l’estructura, la tramoia (Fellini). L’escriptura inevitable, incontenible, ho abarca tot. Schopenhauer: el pensament, l’art com a realització individual, solitària: la vida de l’ànima com a solitud. Una solitud més àmplia.
Orfeu: la coneixença de la mort, l’altra cara, la cara oculta, inapel·lable com l’amor. Esqueixament: mirall. Vidre: separació. La poesia revela aquesta altra cara, aquest altre món: uns missatges poètics enigmàtics: s’entenen intuïtivament. Consagració a l’exploració. La realitat verbal.
.
Sentiment de la vida com a bloc; de la vida com a doll. Escriptura incondicionada, a prop de l’ull de la font: ella mateixa (l’escriptura). Tema: la creació, l’estructura, la tramoia (Fellini). L’escriptura inevitable, incontenible, ho abarca tot. Schopenhauer: el pensament, l’art com a realització individual, solitària: la vida de l’ànima com a solitud. Una solitud més àmplia.
Orfeu: la coneixença de la mort, l’altra cara, la cara oculta, inapel·lable com l’amor. Esqueixament: mirall. Vidre: separació. La poesia revela aquesta altra cara, aquest altre món: uns missatges poètics enigmàtics: s’entenen intuïtivament. Consagració a l’exploració. La realitat verbal.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)