.
Frase de Facebook: "El xat està patint problemes tècnics". Ha, ha, ha, pallussos!
.
Frase del Metro de Barcelona: "Les normes estan per complir-les". A part de les propietats insultants del missatge, el castellanisme de rigor. Jo dic: Les normes hi són per complir-les, deixeu-nos d'emprenyar.
.
27/11/11
.
"Si l'escola ensenya la llengua de manera semblant a com ensenya altres disciplines que no es transmeten generacionalment i que bona part dels adults ha oblidat, no és estrany que l'eficàcia de l'actuació de l'escola sigui molt limitada. Fishman creu que el paper de l'escola ha de ser més d'introducció i contribució que no únic i independent. Allà on sí que pot incidir l'escola, però, és en la modificació de l'actitud lingüística. Si l'escola dóna els fonaments històrics, culturals i morals del lligam entre la llengua i la comunitat lingüística, és més fàcil que els parlants entenguin que una llengua no és només un mitjà de comunicació sinó el símbol de la cultura que vehicula, i aquest sí que pot ser un bon argument per convèncer els parlants de la importància de mantenir la seva llengua." (Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
"Si l'escola ensenya la llengua de manera semblant a com ensenya altres disciplines que no es transmeten generacionalment i que bona part dels adults ha oblidat, no és estrany que l'eficàcia de l'actuació de l'escola sigui molt limitada. Fishman creu que el paper de l'escola ha de ser més d'introducció i contribució que no únic i independent. Allà on sí que pot incidir l'escola, però, és en la modificació de l'actitud lingüística. Si l'escola dóna els fonaments històrics, culturals i morals del lligam entre la llengua i la comunitat lingüística, és més fàcil que els parlants entenguin que una llengua no és només un mitjà de comunicació sinó el símbol de la cultura que vehicula, i aquest sí que pot ser un bon argument per convèncer els parlants de la importància de mantenir la seva llengua." (Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
.
"La gent [...] de qualsevol [...] minoria amb una llengua recessiva, és, per definició, gent sense voluntat d'aturar la reducció de la seva comunitat lingüística i, de fet, gent que consenteix vagament, o que vol vagament la seva pròpia desaparició com a entitat lingüística. En altres paraules, la manca de voluntat d'aturar la reducció és una característica intrínseca d'una minoria lingüística recessiva. Conseqüentment [sic], qualsevol intent de "salvar" una comunitat així ha de començar per desvetllar-los la voluntat de salvar-se." (Fennell, "Can Shrinking Linguistic Minority be Saved?", citat a Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
"La gent [...] de qualsevol [...] minoria amb una llengua recessiva, és, per definició, gent sense voluntat d'aturar la reducció de la seva comunitat lingüística i, de fet, gent que consenteix vagament, o que vol vagament la seva pròpia desaparició com a entitat lingüística. En altres paraules, la manca de voluntat d'aturar la reducció és una característica intrínseca d'una minoria lingüística recessiva. Conseqüentment [sic], qualsevol intent de "salvar" una comunitat així ha de començar per desvetllar-los la voluntat de salvar-se." (Fennell, "Can Shrinking Linguistic Minority be Saved?", citat a Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
.
"Un altre símptoma de la decadència terminal és la manca de reaccions puristes contra la interferència massiva. Els parlants imperfectes no s'adonen d'aquestes corrupcions, i els parlants natius de més edat sembla que han deixat de corregir-les. Això palesa un canvi en l'actitud lingüística: es considera que la llengua recessiva no té cap valor, que no val la pena transmetre-la correctament. Un canvi d'actitud com aquest produeix un relaxament de les normes lingüístiques, sociolingüístiques i socials i permet, per tant, la no-integració dels préstecs, entre altres fenòmens." (Dressler, "La mort de les llengües")
.
"Un altre símptoma de la decadència terminal és la manca de reaccions puristes contra la interferència massiva. Els parlants imperfectes no s'adonen d'aquestes corrupcions, i els parlants natius de més edat sembla que han deixat de corregir-les. Això palesa un canvi en l'actitud lingüística: es considera que la llengua recessiva no té cap valor, que no val la pena transmetre-la correctament. Un canvi d'actitud com aquest produeix un relaxament de les normes lingüístiques, sociolingüístiques i socials i permet, per tant, la no-integració dels préstecs, entre altres fenòmens." (Dressler, "La mort de les llengües")
.
.
"També vaig veure que alguns jueus s'havien casat amb dones d'Asdod, ammonites o moabites, i que els seus fills mig parlaven la llengua d'Asdod, i la de tal o tal altre poble, però que ja no sabien parlar jueu. Els vaig reprendre asprament, els vaig maleir, i alguns, els vaig maltractar i els vaig arrencar els cabells" (Nehemies, 13, 23-25).
.
"També vaig veure que alguns jueus s'havien casat amb dones d'Asdod, ammonites o moabites, i que els seus fills mig parlaven la llengua d'Asdod, i la de tal o tal altre poble, però que ja no sabien parlar jueu. Els vaig reprendre asprament, els vaig maleir, i alguns, els vaig maltractar i els vaig arrencar els cabells" (Nehemies, 13, 23-25).
.
8/10/11
De la resposta al síndic del País Valencià en relació amb l'afer del festival Sagunt a Escena
.
"La diglòssia torna a aflorar quan el senyor Espeso afirma que l'obra Orígenes és en castellà pel fet de "tractar-se d'un projecte transcultural articulat amb el creador guineà Gorsy Edu, i en el que [sic] participen vint-i-quatre artistes de cinc ètnies africanes diferents". Queda clara en aquesta oració la baixa consideració en què el senyor Espeso té la llengua catalana, ja que la considera indigna de servir de vehicle de projectes transculturals i la relega, doncs, a la posició de llengua de segona, no apta per a determinats usos. És obvi que la programació teatral de la Generalitat valenciana no arribi als objectius d'"equilibri" que s'exhibeixen en el text del senyor Espeso si en realitat està pensada des d'una mentalitat que creu profundament en la desigualtat entre les dos llengües."
.
De l'article "Elogi de l'optimisme", dins Josep Espar i Ticó, "Moral de victòria. Camins per a la plenitud de Catalunya"
.
"El món no s'ha bastit des del pessimisme. [...]
Però tampoc no podem contraposar al pessimisme un optimisme fàcil i buit [...]. L'optimisme gesticular i vacu dels xarlatans de fira, dels il·lusos i dels qui esperen asseguts. [...] Parlem [...] de l'optimisme que subverteix la realitat i l'encarrila cap als propis designis. Com trobem en Bonhoeffer (Resistència i submissió): "En la seva essència, l'optimisme no és una manera de veure la situació actual, sinó una força vital, una força d'esperança; allà on els altres es resignen, hi ha la força de mantenir el cap dret... una força que no lliura mai l'avenir al contrari, sinó que el reivindica per a si mateix". [...] Ningú no ha de convertir en menyspreable l'optimisme en tant que és desig d'un esdevenidor, baldament aquest optimisme s'equivoqui cent cops; ell és la salut de la vida que hem de preservar de tot contagi dels malalts."
Fixem-nos com els qui haurien reservat l'optimisme als il·lusos, als superficials, als ingenus, ara han de reservar-lo per als durs, per als consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors, per als coratjosos. L'optimisme va lligat a una confiança en si mateix. [...] L'optimisme destrava.
Resignació i optimisme s'exclouen. Resignació i pessimisme es complementen. [...] ("Vegeu! a la vida no n'hi ha, de solucions. Hi ha forces en marxa: cal crear-les i les solucions vénen. Preparar el futur no és més que fonamentar el present". Saint-Exupéry.)
El pessimisme no pensa en solucions. Les tem. [...] L'optimisme s'arrisca, [...] l'optimista somnia. El pessimista calcula i suma, l'optimista desprèn i multiplica.
L'optimisme reivindica el futur per si mateix. Nosaltres, els catalans, reivindiquem el nostre futur, però només podem ser optimistes si estem disposats a treballar-lo."
.
"El món no s'ha bastit des del pessimisme. [...]
Però tampoc no podem contraposar al pessimisme un optimisme fàcil i buit [...]. L'optimisme gesticular i vacu dels xarlatans de fira, dels il·lusos i dels qui esperen asseguts. [...] Parlem [...] de l'optimisme que subverteix la realitat i l'encarrila cap als propis designis. Com trobem en Bonhoeffer (Resistència i submissió): "En la seva essència, l'optimisme no és una manera de veure la situació actual, sinó una força vital, una força d'esperança; allà on els altres es resignen, hi ha la força de mantenir el cap dret... una força que no lliura mai l'avenir al contrari, sinó que el reivindica per a si mateix". [...] Ningú no ha de convertir en menyspreable l'optimisme en tant que és desig d'un esdevenidor, baldament aquest optimisme s'equivoqui cent cops; ell és la salut de la vida que hem de preservar de tot contagi dels malalts."
Fixem-nos com els qui haurien reservat l'optimisme als il·lusos, als superficials, als ingenus, ara han de reservar-lo per als durs, per als consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors, per als coratjosos. L'optimisme va lligat a una confiança en si mateix. [...] L'optimisme destrava.
Resignació i optimisme s'exclouen. Resignació i pessimisme es complementen. [...] ("Vegeu! a la vida no n'hi ha, de solucions. Hi ha forces en marxa: cal crear-les i les solucions vénen. Preparar el futur no és més que fonamentar el present". Saint-Exupéry.)
El pessimisme no pensa en solucions. Les tem. [...] L'optimisme s'arrisca, [...] l'optimista somnia. El pessimista calcula i suma, l'optimista desprèn i multiplica.
L'optimisme reivindica el futur per si mateix. Nosaltres, els catalans, reivindiquem el nostre futur, però només podem ser optimistes si estem disposats a treballar-lo."
.
La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (III)
.
Com hem dit, pràcticament totes les errades lingüístiques de la resolució de convocatòria d’oposicions de 2011 són castellanismes. Vegem-ne alguns exemples més.
La substitució dels pronoms relatius què o el qual / la qual… per el que / la que…: certificació emesa per la universitat en la que consti […]. Per als responsables lingüístics de la Generalitat no fa l'efecte que sigui problemàtic, com tampoc per als de Televisió de Catalunya, on n'està força estès l'ús.
Un altre factor molt visible de la castellanització del català d'avui és l'ús abusiu dels possessius. Pot ser que tal fenomen també sigui induït per la llengua anglesa. En algun cas el possessiu és superflu; la seua única funció en l'oració és fer-la més castellana: si l'aspirant dóna el seu consentiment al Departament; renunciaran a tots els drets que els puguin correspondre per la seva participació en la resta. En algun altre cas, el possessiu suplanta la pronominalització pròpia del català: es podrà fer la seva realització de manera successiva per especialitats (en lloc de "se'n podrà fer la realització de manera successiva per especialitats" –que encara es pot depurar més: "podrà fer-se de manera successiva per especialitats"–); renuncien a la seva recuperació (en lloc de "renuncien a recuperar-la"); certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per a la seva expedició (en lloc de "certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per expedir-la".
No sembla gaire lògic que la documentació oficial difongui un model lingüístic que contravé al que s'ensenya a les escoles. Els responsables lingüístics del Govern desestabilitzen qüestions gramaticals que donàvem per sabudes, com ara la regulació dels pronoms relatius, com esmentàvem en començar l'article, o el principi que estableix que el complement directe no porta preposició (tret d'en poques excepcions). En el text de la resolució trobem construccions en què es castellanitza el funcionament del complement directe: l'aspirant podrà autoritzar a una persona; una llista complementària dels aspirants que segueixen als proposats.
La llengua catalana, i encara més en les altes instàncies del poder, no es pot mostrar subsidiària de cap altra llengua. La lectura de la resolució de convocatòria d'oposicions del cos de professors de secundària de 2011 deixa una trista impressió, d'acomplexament, de poca autoestima, d'emmirallament pueril en les maneres de fer foranes, de deixadesa i de manca de solvència científica flagrant.
22/VIII/11
.
Com hem dit, pràcticament totes les errades lingüístiques de la resolució de convocatòria d’oposicions de 2011 són castellanismes. Vegem-ne alguns exemples més.
La substitució dels pronoms relatius què o el qual / la qual… per el que / la que…: certificació emesa per la universitat en la que consti […]. Per als responsables lingüístics de la Generalitat no fa l'efecte que sigui problemàtic, com tampoc per als de Televisió de Catalunya, on n'està força estès l'ús.
Un altre factor molt visible de la castellanització del català d'avui és l'ús abusiu dels possessius. Pot ser que tal fenomen també sigui induït per la llengua anglesa. En algun cas el possessiu és superflu; la seua única funció en l'oració és fer-la més castellana: si l'aspirant dóna el seu consentiment al Departament; renunciaran a tots els drets que els puguin correspondre per la seva participació en la resta. En algun altre cas, el possessiu suplanta la pronominalització pròpia del català: es podrà fer la seva realització de manera successiva per especialitats (en lloc de "se'n podrà fer la realització de manera successiva per especialitats" –que encara es pot depurar més: "podrà fer-se de manera successiva per especialitats"–); renuncien a la seva recuperació (en lloc de "renuncien a recuperar-la"); certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per a la seva expedició (en lloc de "certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per expedir-la".
No sembla gaire lògic que la documentació oficial difongui un model lingüístic que contravé al que s'ensenya a les escoles. Els responsables lingüístics del Govern desestabilitzen qüestions gramaticals que donàvem per sabudes, com ara la regulació dels pronoms relatius, com esmentàvem en començar l'article, o el principi que estableix que el complement directe no porta preposició (tret d'en poques excepcions). En el text de la resolució trobem construccions en què es castellanitza el funcionament del complement directe: l'aspirant podrà autoritzar a una persona; una llista complementària dels aspirants que segueixen als proposats.
La llengua catalana, i encara més en les altes instàncies del poder, no es pot mostrar subsidiària de cap altra llengua. La lectura de la resolució de convocatòria d'oposicions del cos de professors de secundària de 2011 deixa una trista impressió, d'acomplexament, de poca autoestima, d'emmirallament pueril en les maneres de fer foranes, de deixadesa i de manca de solvència científica flagrant.
22/VIII/11
.
La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (II)
.
Donarem –només– uns quants exemples de la mena d'incorreccions que hem trobat en la resolució ENS/607/2011, de 25 de febrer de 2011, publicada al número 5833 del DOGC (9 de març de 2011), la major part de les quals són castellanismes.
L'ús d'aquest com a pronom té en el diccionari unes restriccions força ignorades avui en dia. L'exemple que en trobem en la segona edició del diccionari de l'IEC és una oració en què s'expressa una bipartició: La casa que li van oferir l'any passat no és la mateixa que ara li ofereixen: aquella era la de Santa Coloma i aquesta és la de Sant Adrià. En totes les oracions següents, extretes de la resolució esmentada, això no es compleix: fotocòpia autenticada d'aquest; la tramesa d'aquestes a la Direcció General; l'assistència a aquest serà obligada; debat davant el tribunal, en el qual aquest podrà plantejar preguntes; una vegada aquests hagin fet pública la puntuació; sempre que aquests hagin estat perfeccionats fins a la data de finalització del termini; en el termini de vint dies naturals a comptar de l'endemà de la publicació al DOGC de la llista d'aspirants seleccionats […], aquests hauran de presentar als serveis territorials… En molts casos és evident que la fórmula, esdevinguda clixé, a més d'incorrecta és absurda: si en prescindim, n'obtenim una oració correcta i, a més, no anem contra la naturalesa econòmica del llenguatge: en les especialitats que es nomeni tribunal únic, aquest actuarà a més a més com a comissió de selecció; tampoc es retornarà la programació didàctica, ja que aquesta està inclosa entre la documentació de la part B.2; la relació d'aspirants que han superat aquesta fase i també els resultats que han obtingut aquests en la valoració; barem dels mèrits, per l'ordre en què aquests figuren. Recercar solucions genuïnes i adequades al registre formal ens permetrà desfer el procés d'encarcarament a què sotmeten la llengua els nostres moderns cancellers. Hom veurà tot d'una com l'oració: aquesta programació haurà d'estar organitzada en unitats d'intervenció, amb un nombre d'aquestes no inferior a 6 és millorada notablement per aquesta altra: aquesta programació haurà d'estar organitzada en unitats d'intervenció, en un nombre no inferior a 6. L'habilitació irregular d'aquest com a pronom, feta sens dubte amb la il·lusió de facilitar la comprensió de la matèria, reïx en l'efecte contrari: un pla d’actuació propi de l’especialitat, prenent com a referència les funcions atribuïdes al professorat d'aquesta en un institut o les establertes per a aquest.
Creiem que caldria aclarir aquest punt de la normativa, i que la norma es fes efectiva en els documents del país. Ara com ara, l'ús injustificat d'aquest com a pronom és habitual fins i tot en l'elit filològica (Diccionari de la literatura catalana, Els Marges…).
20/VII/11
.
La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (I)
.
Amb relació a la situació de la llengua catalana, hi ha veus que en constaten un deteriorament progressiu i s’alarmen davant la possibilitat que el procés de conflicte lingüístic que vivim se solucioni amb la consumació de la substitució lingüística, i d’altres veus que advoquen per una actitud més optimista i titllen els primers d’apocalíptics. La noció de conflicte lingüístic ha estat objecte de banalització, els darrers temps. Hem passat d’atendre’n la concepció científica, segons la qual som unes víctimes d’aquest fenomen de contacte de llengües, a considerar que tal expressió designa merament alguna cosa com ara “enuig del castellanoparlant”. El significat al qual nosaltres podem aferrar-nos, de validesa científica, vol ser substituït pel bord, en què ja no som víctimes sinó agressors. L’assumpció del gir per part d’un sector de la societat catalana en què, lamentablement, hem d’incloure certs dirigents, palesa la renúncia a enfocar el problema amb rigor i l’adopció d’un capteniment evasiu i mesell. Les dades demostren que la llengua B es va menjant la llengua A en el territori d’A, la qual cosa significa no sols que ens afecta la situació de conflicte lingüístic, sinó també que el conflicte avança desfavorablement per a nosaltres. La llengua perd terreny tant pel que fa a la quantitat –proporcionalment– com pel que fa a la qualitat –els dos factors estan interrelacionats–.
Si hem de jutjar per la resolució de convocatòria d’oposicions del cos de professors de secundària de 25 de febrer de 2011, és indubtable que la salut del català ha empitjorat. En efecte, l’increment del nombre d’incorreccions lingüístiques que detectem en textos d’institucions que des del punt de vista filològic en altres temps eren modèliques, com ara la Generalitat de Catalunya o Televisió de Catalunya –que considerem que haurien de ser modèliques en aquest sentit, en tant que constitueixen dos pilars de la nació– ens pot portar a pensar que hi ha un desistiment o un desinterès dels alts càrrecs d’aquestes institucions quant a la voluntat de mantenir el nivell d’exigència lingüística; que la capacitat dels professionals que han de vetllar per la correcció lingüística en aquestes institucions ha minvat sensiblement, o –i aquesta potser és l’explicació que seria més preocupant de totes– que els responsables lingüístics dels àmbits esmentats treballen expressament amb el propòsit de fer evolucionar la llengua segons unes directrius si més no discutibles. Aquesta sospita darrera es reforça quan veiem que les nostres preguntes són silenciades, com si hom estigués tramant alguna malifeta i no convingués que s’aixequés la llebre. Així, per exemple, quan escrivim una carta al director del diari Avui tot interessant-nos pel motiu que en els doblatges de les pel·lícules que programa TV3 les formes pronominals postverbals del català estàndard, amb què es podien identificar els parlants de tots els Països Catalans, hagin estat substituïdes per les de l’estàndard oral del dialecte central, ens contesten no pas de l’Avui, per dir-nos que publiquen o que no publiquen la carta, que queda en via morta, sinó de TV3 directament, tot remetent-nos a un llibre d’estil que no satisfà en absolut la nostra demanda.
18/VI/11
.
Amb relació a la situació de la llengua catalana, hi ha veus que en constaten un deteriorament progressiu i s’alarmen davant la possibilitat que el procés de conflicte lingüístic que vivim se solucioni amb la consumació de la substitució lingüística, i d’altres veus que advoquen per una actitud més optimista i titllen els primers d’apocalíptics. La noció de conflicte lingüístic ha estat objecte de banalització, els darrers temps. Hem passat d’atendre’n la concepció científica, segons la qual som unes víctimes d’aquest fenomen de contacte de llengües, a considerar que tal expressió designa merament alguna cosa com ara “enuig del castellanoparlant”. El significat al qual nosaltres podem aferrar-nos, de validesa científica, vol ser substituït pel bord, en què ja no som víctimes sinó agressors. L’assumpció del gir per part d’un sector de la societat catalana en què, lamentablement, hem d’incloure certs dirigents, palesa la renúncia a enfocar el problema amb rigor i l’adopció d’un capteniment evasiu i mesell. Les dades demostren que la llengua B es va menjant la llengua A en el territori d’A, la qual cosa significa no sols que ens afecta la situació de conflicte lingüístic, sinó també que el conflicte avança desfavorablement per a nosaltres. La llengua perd terreny tant pel que fa a la quantitat –proporcionalment– com pel que fa a la qualitat –els dos factors estan interrelacionats–.
Si hem de jutjar per la resolució de convocatòria d’oposicions del cos de professors de secundària de 25 de febrer de 2011, és indubtable que la salut del català ha empitjorat. En efecte, l’increment del nombre d’incorreccions lingüístiques que detectem en textos d’institucions que des del punt de vista filològic en altres temps eren modèliques, com ara la Generalitat de Catalunya o Televisió de Catalunya –que considerem que haurien de ser modèliques en aquest sentit, en tant que constitueixen dos pilars de la nació– ens pot portar a pensar que hi ha un desistiment o un desinterès dels alts càrrecs d’aquestes institucions quant a la voluntat de mantenir el nivell d’exigència lingüística; que la capacitat dels professionals que han de vetllar per la correcció lingüística en aquestes institucions ha minvat sensiblement, o –i aquesta potser és l’explicació que seria més preocupant de totes– que els responsables lingüístics dels àmbits esmentats treballen expressament amb el propòsit de fer evolucionar la llengua segons unes directrius si més no discutibles. Aquesta sospita darrera es reforça quan veiem que les nostres preguntes són silenciades, com si hom estigués tramant alguna malifeta i no convingués que s’aixequés la llebre. Així, per exemple, quan escrivim una carta al director del diari Avui tot interessant-nos pel motiu que en els doblatges de les pel·lícules que programa TV3 les formes pronominals postverbals del català estàndard, amb què es podien identificar els parlants de tots els Països Catalans, hagin estat substituïdes per les de l’estàndard oral del dialecte central, ens contesten no pas de l’Avui, per dir-nos que publiquen o que no publiquen la carta, que queda en via morta, sinó de TV3 directament, tot remetent-nos a un llibre d’estil que no satisfà en absolut la nostra demanda.
18/VI/11
.
15/6/11
.
En cosa de mesos, hem passat de parlar de coses a parlar coses.
Solà, 1998: "I així, aquesta llengua cada vegada tindrà menys personalitat enfront de l'altra. Cada vegada serà més "fàcil" de parlar i d'escriure, i tindrà raó l'enquesta enverinada d'un rotatiu barceloní de fa una mica més d'una setmana, que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. ¿Com n'hi ha d'haver si la nostra llengua s'ha reduït a un apèndix folklòric (lingüístic i civil) de l'altra?"
.
En cosa de mesos, hem passat de parlar de coses a parlar coses.
Solà, 1998: "I així, aquesta llengua cada vegada tindrà menys personalitat enfront de l'altra. Cada vegada serà més "fàcil" de parlar i d'escriure, i tindrà raó l'enquesta enverinada d'un rotatiu barceloní de fa una mica més d'una setmana, que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. ¿Com n'hi ha d'haver si la nostra llengua s'ha reduït a un apèndix folklòric (lingüístic i civil) de l'altra?"
.
2/6/11
22/4/11
Per què la televisió nacional (TV3) no se sotmet a l'autoritat lingüística nacional (IEC)?
.
TV3 es nega a emprar el seu poder per complir la tasca de normalització que els pertoca i s'estimen més amagar el cap sota l'ala de la incorrecció castellanitzadora. Trista dimissió! Per exemple: si tantes vegades com han dit "saharaui" haguessin dit "sarahuí", molta gent s'hagués assabentat de la solució correcta. Però en els llibres de Camps Mundó no hi ha faltes!
.
TV3 es nega a emprar el seu poder per complir la tasca de normalització que els pertoca i s'estimen més amagar el cap sota l'ala de la incorrecció castellanitzadora. Trista dimissió! Per exemple: si tantes vegades com han dit "saharaui" haguessin dit "sarahuí", molta gent s'hagués assabentat de la solució correcta. Però en els llibres de Camps Mundó no hi ha faltes!
.
Tot recordant Joan Solà
.
"La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra".
.
"La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra".
.
De l'editorial d'"Els Marges", núm. 93
.
“Desactivar la colonial pretensió segons la qual el castellà -imposat aquí, d’antuvi i recurrentment, a sang i foc i, aquests últims temps, via màrqueting i pressions diverses més o menys subtils- fóra també llengua “natural” d’aquest país, el qual, doncs, estaria sorprenentment dotat de disponibilitat bilingüe [...].
“Desactivar la colonial pretensió segons la qual el castellà -imposat aquí, d’antuvi i recurrentment, a sang i foc i, aquests últims temps, via màrqueting i pressions diverses més o menys subtils- fóra també llengua “natural” d’aquest país, el qual, doncs, estaria sorprenentment dotat de disponibilitat bilingüe [...].
Es tracta [...], cadascú des del seu àmbit i en el radi d’abast de les seves responsabilitats, però sempre amb el suport decidit d’aquelles instàncies de poder que es diuen encara catalanes, de fer tot el possible per desemmascarar el “cuidado” que hi ha hagut i que hi ha en l’“efecto” aconseguit de manera tan pretesament “natural”.
I d’impugnar-lo. Fent polítiques [...] de reacció contra les polítiques repressives d’Estat (i organismes afins). Ja que, si no se’n fan com a mínim d’aquelles, prou que se’n faran encara més d’aquestes.
Tot, és clar, sense més transcendentalismes. En nom simplement d’un poble que no vol morir. Ni que sigui a còpia d'eutanàsia dulcificada i lenta."
.
4/3/11
D'un article de Lluís Marquet de 1992
.
"Es pot constatar que hi ha actualment una mena de dèria obsessiva d'acostar al màxim el català al castellà, criteri nefast i totalment contrari al que Fabra aplica sempre en la seva obra."
"Si l'existència dels exterminadors de la llengua és ben preocupant, potser ho són més encara la tolerància i la passivitat de l'autoritat -política i lingüística- que sembla que ja ho trobi bé. [...] Només cal veure quins són els criteris seguits en la pretesa actualització del català, en diversos camps com ara els mitjans de comunicació, l'ensenyament, el món editorial o -fins i tot- les institucions. Hi ha una veritable profanació de l'obra de Fabra, amb una triple implicació: els executors, els qui els manen i els qui ho permeten."
Lluís Marquet, "Fabra. Centenari d'un article memorable", dins Serra d'Or, núm. 388 (abril de 1992).
.
"Es pot constatar que hi ha actualment una mena de dèria obsessiva d'acostar al màxim el català al castellà, criteri nefast i totalment contrari al que Fabra aplica sempre en la seva obra."
"Si l'existència dels exterminadors de la llengua és ben preocupant, potser ho són més encara la tolerància i la passivitat de l'autoritat -política i lingüística- que sembla que ja ho trobi bé. [...] Només cal veure quins són els criteris seguits en la pretesa actualització del català, en diversos camps com ara els mitjans de comunicació, l'ensenyament, el món editorial o -fins i tot- les institucions. Hi ha una veritable profanació de l'obra de Fabra, amb una triple implicació: els executors, els qui els manen i els qui ho permeten."
Lluís Marquet, "Fabra. Centenari d'un article memorable", dins Serra d'Or, núm. 388 (abril de 1992).
.
3/1/11
Exigència màxima!
.
Vet aquí el gran engany: que el català és difícil; cal, doncs, aplanar-lo, rebaixar-ne el contorn. I ara! En el domini de l'idioma, únicament en el coneixement sòlid de l'idioma hi haurà el futur de la nostra cultura, ja que del coneixement sòlid en deriva la seguretat, mentre que de l'anivellament -sempre respecte d'una altra llengua- en deriva la possible confusió. Fem l'aposta, doncs, per la riquesa i el rigor, que d'aquí n'ha de venir el futur. Amb quina cara anirem a ensenyar als nostres alumnes la llengua ribotejada? Exigència màxima!, i força renovada, immune a la insídia dels tòpics repetits!
.
Vet aquí el gran engany: que el català és difícil; cal, doncs, aplanar-lo, rebaixar-ne el contorn. I ara! En el domini de l'idioma, únicament en el coneixement sòlid de l'idioma hi haurà el futur de la nostra cultura, ja que del coneixement sòlid en deriva la seguretat, mentre que de l'anivellament -sempre respecte d'una altra llengua- en deriva la possible confusió. Fem l'aposta, doncs, per la riquesa i el rigor, que d'aquí n'ha de venir el futur. Amb quina cara anirem a ensenyar als nostres alumnes la llengua ribotejada? Exigència màxima!, i força renovada, immune a la insídia dels tòpics repetits!
.
16/12/10
20/11/10
Jordi Pàmias
.
Un país que es vulgui avançat i culte és un país que estima els seus poetes, perquè és un país que està viu, que té afany d'interpretar i de fer.
Dins de la cultura catalana Lleida té una tradició poètica amb una certa personalitat pròpia. Comptem Màrius Torres entre els millors del segle XX. I Jordi Pàmias n'és un digne successor. Però qui n'ha llegit l'obra?
Avui en dia, els papers de Pàmias constitueixen un d'aquells éssers vivents polièdrics i saborosos que es donen excepcionalment, i això ho fa la interrelació que hi trobem entre vida i poesia, la sinceritat, la integritat del poeta amb relació a l'obra. Aquesta sinceritat permet que la vida passi a l'obra, la qual esdevé cosa viva que, al seu torn, mou vida en el lector -oh meravella!
Si volem immergir-nos en la lectura de Pàmias podem remenar força, ja. Dels volums publicats últimament, en destaquem Des de la foscor. Un dietari dels anys seixanta, i la trilogia poètica Terra, mite, àngel.
A Des de la foscor trobem un Pàmias jove, inquiet, idealista, que denunciava la privació de llibertat del règim de Franco, ens parlava ja de lliurament a l'altre, feia consideracions sobre el sentit estètic del llenguatge i sobre el poder ordenador que té, i aprofitava el gènere del dietari per explorar l'idioma, amb la mateixa joia manifesta amb què contempla el món.
El volum pot llegir-se com una crònica d'una època, amb comentaris dels esdeveniments polítics que la marquen principalment: segrestos de publicacions, multes, la Caputxinada, la Ley Orgánica...
Terra, mite, àngel és una trilogia formada pels llibres Terra cansada, Narcís i l'altre i La veu de l'àngel, i la culminació provisional de la poesia del nostre autor. Pàmias és generós i ens informa dels eixos que hem de seguir:
a) terra: el paisatge -i el sentiment del paisatge-; la terrenalitat: el goig de viure i la limitació de l'existència;
b) mite: una interpretació poètica i humanística del món; Narcís: l'ètica de l'alteritat: pugna entre el narcisisme i l'obertura a l'altre;
c) àngel: la transcendència, la fe.
L'últim poemari de la trilogia, La veu de l'àngel, l'acaba de publicar Proa. Hi traspua una música crepuscular, amb l'esperança de l'àngel, que en algun poema sembla que s'identifiqui amb la consciència i que al final del llibre s'identifica també amb el Verb.
La lectura de La veu de l'àngel és inquietadora. Hi ha l'enyor del passat, amb un ús magistral de la memòria afectiva; el sentiment d'estranyesa en un temps present que ja no és percebut com a propi; la força del desig i el cessament del desig.
26-I-09
.
Un país que es vulgui avançat i culte és un país que estima els seus poetes, perquè és un país que està viu, que té afany d'interpretar i de fer.
Dins de la cultura catalana Lleida té una tradició poètica amb una certa personalitat pròpia. Comptem Màrius Torres entre els millors del segle XX. I Jordi Pàmias n'és un digne successor. Però qui n'ha llegit l'obra?
Avui en dia, els papers de Pàmias constitueixen un d'aquells éssers vivents polièdrics i saborosos que es donen excepcionalment, i això ho fa la interrelació que hi trobem entre vida i poesia, la sinceritat, la integritat del poeta amb relació a l'obra. Aquesta sinceritat permet que la vida passi a l'obra, la qual esdevé cosa viva que, al seu torn, mou vida en el lector -oh meravella!
Si volem immergir-nos en la lectura de Pàmias podem remenar força, ja. Dels volums publicats últimament, en destaquem Des de la foscor. Un dietari dels anys seixanta, i la trilogia poètica Terra, mite, àngel.
A Des de la foscor trobem un Pàmias jove, inquiet, idealista, que denunciava la privació de llibertat del règim de Franco, ens parlava ja de lliurament a l'altre, feia consideracions sobre el sentit estètic del llenguatge i sobre el poder ordenador que té, i aprofitava el gènere del dietari per explorar l'idioma, amb la mateixa joia manifesta amb què contempla el món.
El volum pot llegir-se com una crònica d'una època, amb comentaris dels esdeveniments polítics que la marquen principalment: segrestos de publicacions, multes, la Caputxinada, la Ley Orgánica...
Terra, mite, àngel és una trilogia formada pels llibres Terra cansada, Narcís i l'altre i La veu de l'àngel, i la culminació provisional de la poesia del nostre autor. Pàmias és generós i ens informa dels eixos que hem de seguir:
a) terra: el paisatge -i el sentiment del paisatge-; la terrenalitat: el goig de viure i la limitació de l'existència;
b) mite: una interpretació poètica i humanística del món; Narcís: l'ètica de l'alteritat: pugna entre el narcisisme i l'obertura a l'altre;
c) àngel: la transcendència, la fe.
L'últim poemari de la trilogia, La veu de l'àngel, l'acaba de publicar Proa. Hi traspua una música crepuscular, amb l'esperança de l'àngel, que en algun poema sembla que s'identifiqui amb la consciència i que al final del llibre s'identifica també amb el Verb.
La lectura de La veu de l'àngel és inquietadora. Hi ha l'enyor del passat, amb un ús magistral de la memòria afectiva; el sentiment d'estranyesa en un temps present que ja no és percebut com a propi; la força del desig i el cessament del desig.
26-I-09
.
25/10/10
Diagnosi incompetent
.
En l'examen de competència comunicativa en llengua catalana de l'avaluació diagnòstica d'Educació Secundària Obligatòria del curs 2010-2011 trobem:
-Pg. 7: "Comença a ploure. Descriu la situació: què fas, què sents, veus i olores". Però olorar no significa percebre una olor, com sí que ho significa oler.
-Pg. 9, dins un text d'El Periódico de l'Estudiant: "El mercuri actua sobre l'organisme de les persones com una de les neurotoxines més grans [sic] que es coneixen: danya el sistema nerviós, els ronyons i el fetge, provoca trastorns mentals i danys en el sistema reproductor, la parla, la visió i l'oïda. Tanmateix, la seva presència en el medi ambient com a residu constitueix una de les contaminacions més greus que poden rebre els ecosistemes". El redactor o la redactora del text ha emprat el mot tanmateix sense conèixer-ne el significat, ja que no hi ha cap relació d'oposició entre la part precedent al connector i la part que el segueix.
-Pg. 9: "D'aquí un any" en lloc de d'aquí a un any.
"A mitjan d'aquest any" en lloc d'a mitjan aquest any.
-Pg. 10: El connector tanmateix torna a ser utilitzat incorrectament.
-Tot el text és plagat d'un ús del determinant possessiu abusiu en català i propi del castellà, que sovint, com en les oracions següents, evita el pronom en, genuí del català: "la UE ja va prohibir ara fa dos anys la seva utilització en la fabricació d'ordinadors i telèfons mòbils"; "és per això que actualment s'estan prenent mesures arreu del món per limitar la seva presència". D'altres vegades, com ja fèiem notar en l'últim article, el possessiu és superflu: "és per això que cal dur-lo (dins de la seva funda) a la deixalleria."
En vista d'això, la pregunta que se'ns planteja és evident: qui pretèn diagnosticar què.
.
En l'examen de competència comunicativa en llengua catalana de l'avaluació diagnòstica d'Educació Secundària Obligatòria del curs 2010-2011 trobem:
-Pg. 7: "Comença a ploure. Descriu la situació: què fas, què sents, veus i olores". Però olorar no significa percebre una olor, com sí que ho significa oler.
-Pg. 9, dins un text d'El Periódico de l'Estudiant: "El mercuri actua sobre l'organisme de les persones com una de les neurotoxines més grans [sic] que es coneixen: danya el sistema nerviós, els ronyons i el fetge, provoca trastorns mentals i danys en el sistema reproductor, la parla, la visió i l'oïda. Tanmateix, la seva presència en el medi ambient com a residu constitueix una de les contaminacions més greus que poden rebre els ecosistemes". El redactor o la redactora del text ha emprat el mot tanmateix sense conèixer-ne el significat, ja que no hi ha cap relació d'oposició entre la part precedent al connector i la part que el segueix.
-Pg. 9: "D'aquí un any" en lloc de d'aquí a un any.
"A mitjan d'aquest any" en lloc d'a mitjan aquest any.
-Pg. 10: El connector tanmateix torna a ser utilitzat incorrectament.
-Tot el text és plagat d'un ús del determinant possessiu abusiu en català i propi del castellà, que sovint, com en les oracions següents, evita el pronom en, genuí del català: "la UE ja va prohibir ara fa dos anys la seva utilització en la fabricació d'ordinadors i telèfons mòbils"; "és per això que actualment s'estan prenent mesures arreu del món per limitar la seva presència". D'altres vegades, com ja fèiem notar en l'últim article, el possessiu és superflu: "és per això que cal dur-lo (dins de la seva funda) a la deixalleria."
En vista d'això, la pregunta que se'ns planteja és evident: qui pretèn diagnosticar què.
.
18/7/10
Relació de castellanismes estesos en els mitjans de comunicació catalans del segle XXI
.
- Amb x anys : als x anys
- Donar la impressió : fer l'efecte
- Molt ("un front no molt actiu") : gaire
- Propi ("el propi president") : mateix
- Del que / de la que / dels que / de les que : del qual / de la qual / dels quals / de les quals
- Portar ("porta gairebé un quart de segle d'exili") : fa [...] que ("fa gairebé un quart de segle que és a l'exili")
- Seu / seua / seva / seus / seues / seves..en detriment dels pronoms febles. De vegades, tot i que no substitueixi cap pronom feble, és superflu, i es posa per imitació del castellà ("La gossera municipal posarà al dia les seves instal·lacions"; "Àger inicia aquest dijous la seva festa major"). Altres vegades forma part de circumloquis rocambolescos impropis i antieconòmics: En el seu interior : dins, a dins.
- Aquest / aquesta / aquests / aquestes..i..mateix / mateixa / mateixos / mateixes..usats com a pronom
- Suficients ("no tenen suficients espais")..en detriment de prou
- En la meua / seua... opinió : segons la meua / seua... opinió; a parer meu / al meu parer
- Tenir por a [...] : Tenir por de [...]
- Escoltar..en lloc de sentir
- Parlar..en lloc de dir
- Acabar amb [...] : posar fi a [...]
- Carpa : envelat
Aprofitem per recomanar la pàgina web Optimot, molt pràctica per resoldre dubtes sobre castellanismes.
.
- Amb x anys : als x anys
- Donar la impressió : fer l'efecte
- Molt ("un front no molt actiu") : gaire
- Propi ("el propi president") : mateix
- Del que / de la que / dels que / de les que : del qual / de la qual / dels quals / de les quals
- Portar ("porta gairebé un quart de segle d'exili") : fa [...] que ("fa gairebé un quart de segle que és a l'exili")
- Seu / seua / seva / seus / seues / seves..en detriment dels pronoms febles. De vegades, tot i que no substitueixi cap pronom feble, és superflu, i es posa per imitació del castellà ("La gossera municipal posarà al dia les seves instal·lacions"; "Àger inicia aquest dijous la seva festa major"). Altres vegades forma part de circumloquis rocambolescos impropis i antieconòmics: En el seu interior : dins, a dins.
- Aquest / aquesta / aquests / aquestes..i..mateix / mateixa / mateixos / mateixes..usats com a pronom
- Suficients ("no tenen suficients espais")..en detriment de prou
- En la meua / seua... opinió : segons la meua / seua... opinió; a parer meu / al meu parer
- Tenir por a [...] : Tenir por de [...]
- Escoltar..en lloc de sentir
- Parlar..en lloc de dir
- Acabar amb [...] : posar fi a [...]
- Carpa : envelat
Aprofitem per recomanar la pàgina web Optimot, molt pràctica per resoldre dubtes sobre castellanismes.
.
11/7/10
10 de juliol de 2010
.
Un riu de gent i de banderes onejants passeig de Gràcia amunt.
Tot esperant que comencés la mobilització, al peu de la casa on va viure Salvador Espriu.
Altres nacions sotmeses van expressar-nos la seua solidaritat.
.
.
Un riu de gent i de banderes onejants passeig de Gràcia amunt.
Tot esperant que comencés la mobilització, al peu de la casa on va viure Salvador Espriu.
Altres nacions sotmeses van expressar-nos la seua solidaritat.
.
.
4/4/10
Segona carta a "La Vanguardia"
.
Benvolgut director:
Em veig impel·lit a escriure-li per queixar-me de l'article aparegut en el dominical del diari que dirigeix del dia 4 d'abril firmat per Andrés Trapiello, en què pretén rebatre les crítiques que li feia Josep Varela en una carta al director publicada en aquest mateix dominical. L'article de Trapiello (el segon) és d'un to mofeta inadequat, ofensiu, i, mancat de contraargumentació, vol sortir triomfant de les acusacions de catalanofòbia amb una apel·lació inconsistent a la pàtria dels pardals. Crec que en un diari suposadament prestigiós com La Vanguardia haurien de tenir més consideració envers la intel·ligència dels lectors, insultada d'altres vegades, com quan aquest mateix dominical publicava -en un destacat- que Sardenya va ser conquerida pels espanyols.
.
Benvolgut director:
Em veig impel·lit a escriure-li per queixar-me de l'article aparegut en el dominical del diari que dirigeix del dia 4 d'abril firmat per Andrés Trapiello, en què pretén rebatre les crítiques que li feia Josep Varela en una carta al director publicada en aquest mateix dominical. L'article de Trapiello (el segon) és d'un to mofeta inadequat, ofensiu, i, mancat de contraargumentació, vol sortir triomfant de les acusacions de catalanofòbia amb una apel·lació inconsistent a la pàtria dels pardals. Crec que en un diari suposadament prestigiós com La Vanguardia haurien de tenir més consideració envers la intel·ligència dels lectors, insultada d'altres vegades, com quan aquest mateix dominical publicava -en un destacat- que Sardenya va ser conquerida pels espanyols.
.
31/3/10
18/12/09
TV3 i el català
.
Durant tot el temps que ha durat la vaga de fam d'Aminatu Haidar TV3 ha tingut l'oportunitat de difondre el terme sahrauí i, en canvi, el que ha difós és el terme castellà saharaui. És només una mostra de l'actitud lingüística covarda de TV3. Creiem que algú d'entre els responsables lingüístics de TV3 hauria de donar explicacions públiques d'aquesta feina en contra de la normalització i en contra de l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans.
.
Durant tot el temps que ha durat la vaga de fam d'Aminatu Haidar TV3 ha tingut l'oportunitat de difondre el terme sahrauí i, en canvi, el que ha difós és el terme castellà saharaui. És només una mostra de l'actitud lingüística covarda de TV3. Creiem que algú d'entre els responsables lingüístics de TV3 hauria de donar explicacions públiques d'aquesta feina en contra de la normalització i en contra de l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans.
.
2/12/09
.
Cal revisar el determinisme. Baudelaire: el que no fem, el vici (malgrat saber-lo). Encadenament, esclavatge, i sentiment de la necessitat de trencar-lo. Condemna? No: hi ha la possibilitat. L'experiència, però, em fa dubtar.
Quines raons amagades hi ha en els nostres actes? Fins a quin punt governem la vida? La vida del coneixement no és l'assumpció de la limitació del coneixement? I, tanmateix, cal sempre renovar el contingent de puresa, recomençar en el temps, perpètuament, sense estar condicionats per l'angoixa. En la limitació, la subjectivitat és infinita. Cal saber-la portar pels volums i pels caires del temps. El subjecte troba la infinitud en la finitud.
.
Cal revisar el determinisme. Baudelaire: el que no fem, el vici (malgrat saber-lo). Encadenament, esclavatge, i sentiment de la necessitat de trencar-lo. Condemna? No: hi ha la possibilitat. L'experiència, però, em fa dubtar.
Quines raons amagades hi ha en els nostres actes? Fins a quin punt governem la vida? La vida del coneixement no és l'assumpció de la limitació del coneixement? I, tanmateix, cal sempre renovar el contingent de puresa, recomençar en el temps, perpètuament, sense estar condicionats per l'angoixa. En la limitació, la subjectivitat és infinita. Cal saber-la portar pels volums i pels caires del temps. El subjecte troba la infinitud en la finitud.
.
1/11/09
Una nova il·legalitat governamental
.
La possibilitat de triar la llengua en els programes educatius dels ordinadors que implanta el Govern català representa l'infringiment de la Llei de política lingüística per part del Govern català. Delegant al professorat la possibilitat de bloquejar-hi el castellà, el conseller Ernest Maragall es renta les mans d'un assumpte en què té tota la responsabilitat.
Maragall, què t'empatolles, xato? És veritat això que llegeixo que "el departament sosté que no pot obligar els centres a prioritzar una opció lingüística"? No hauries de donar la cara i explicar-ho públicament?
..
La possibilitat de triar la llengua en els programes educatius dels ordinadors que implanta el Govern català representa l'infringiment de la Llei de política lingüística per part del Govern català. Delegant al professorat la possibilitat de bloquejar-hi el castellà, el conseller Ernest Maragall es renta les mans d'un assumpte en què té tota la responsabilitat.
Maragall, què t'empatolles, xato? És veritat això que llegeixo que "el departament sosté que no pot obligar els centres a prioritzar una opció lingüística"? No hauries de donar la cara i explicar-ho públicament?
..
22/10/09
La llei del cine
.
Colla d'arrepapats a la butaca del cine ranci, poseu-vos en acció, capsigranys temerosos, i afronteu els reptes del futur.
No sigueu immobilistes, espolseu la tinya de la moqueta i feu el que us digui la veu no de l'obscurantisme sinó del combat i la valentia.
La mort atraparà els qui s'adormin a la butaca.
En el fons la dicotomia és aquesta: aquells per als quals la vida té sentit quan és una aventura i aquells altres que se sorprenen que els primers puguin governar llur vida i dur a terme les obres de la seua voluntat segons un projecte i unes idees, i que crien secreta enveja.
.
Colla d'arrepapats a la butaca del cine ranci, poseu-vos en acció, capsigranys temerosos, i afronteu els reptes del futur.
No sigueu immobilistes, espolseu la tinya de la moqueta i feu el que us digui la veu no de l'obscurantisme sinó del combat i la valentia.
La mort atraparà els qui s'adormin a la butaca.
En el fons la dicotomia és aquesta: aquells per als quals la vida té sentit quan és una aventura i aquells altres que se sorprenen que els primers puguin governar llur vida i dur a terme les obres de la seua voluntat segons un projecte i unes idees, i que crien secreta enveja.
.
15/10/09
L'Estat i els referèndums municipals
.
El que haurien de fer és analitzar la situació i preocupar-se de trobar les causes de la nostra voluntat d'independència. Suposo que costa d'acceptar. És molt més fàcil girar-s'hi en contra i treure, com se suposa que toca al dominador, les urpes de la represàlia, del control, de l'atemoriment, de la pressió.
.
El que haurien de fer és analitzar la situació i preocupar-se de trobar les causes de la nostra voluntat d'independència. Suposo que costa d'acceptar. És molt més fàcil girar-s'hi en contra i treure, com se suposa que toca al dominador, les urpes de la represàlia, del control, de l'atemoriment, de la pressió.
.
1/10/09
18/9/09
Dolor de llengua de Jaume Agelet
.
Alguns fragments del dietari de Jaume Agelet i Garriga (Reflexions esporàdiques):
28 de setembre de 1950: "Més irritant que la crueltat dels perseguidors, és la resignació, la indiferència dels perseguits. Més irritant que la maldat és la ximpleria". 30 de setembre: "La majoria de catalans treballa sense descansar, amb afany, en el clot profund que ha d'enterrar la llengua".
18 d'agost de 1954: "El que alguns anomenen "caliu" a la meva ciutat nadiua, és a dir, els fanalets de Sant Jaume, els gegants de la Santa Infància, els romiatges de Butsènit i Granyena, els records de Sant Blai, són les olives, les anxoves, és a dir, els entremesos de l'àpat. Però el pollastre, el plat fort (l'idioma) es podreix, s'envileix. Deambula famèlic, atrotinat. Troba encallades les portes. Fa anys que dorm al ras. És lapidat. Porta parracs. Put com un pidolaire.”
.
Alguns fragments del dietari de Jaume Agelet i Garriga (Reflexions esporàdiques):
28 de setembre de 1950: "Més irritant que la crueltat dels perseguidors, és la resignació, la indiferència dels perseguits. Més irritant que la maldat és la ximpleria". 30 de setembre: "La majoria de catalans treballa sense descansar, amb afany, en el clot profund que ha d'enterrar la llengua".
18 d'agost de 1954: "El que alguns anomenen "caliu" a la meva ciutat nadiua, és a dir, els fanalets de Sant Jaume, els gegants de la Santa Infància, els romiatges de Butsènit i Granyena, els records de Sant Blai, són les olives, les anxoves, és a dir, els entremesos de l'àpat. Però el pollastre, el plat fort (l'idioma) es podreix, s'envileix. Deambula famèlic, atrotinat. Troba encallades les portes. Fa anys que dorm al ras. És lapidat. Porta parracs. Put com un pidolaire.”
.
28/8/09
Publicitat bilingüe
.
Us heu fixat que últimament a TV3 passen anuncis on es combina el castellà amb el català? Una novetat sorprenent. Resulta interessant d'analitzar la posició assignada als discursos en castellà i en català. El castellà hi ocupa la part central, i li correspon la funció realista (actrius que fan el paper de mestresses de casa, etc.), mentre que el català hi és relegat a la posició marginal (presentació i conclusió): un marc postís, "oficial", per al discurs castellà.
. en
Us heu fixat que últimament a TV3 passen anuncis on es combina el castellà amb el català? Una novetat sorprenent. Resulta interessant d'analitzar la posició assignada als discursos en castellà i en català. El castellà hi ocupa la part central, i li correspon la funció realista (actrius que fan el paper de mestresses de casa, etc.), mentre que el català hi és relegat a la posició marginal (presentació i conclusió): un marc postís, "oficial", per al discurs castellà.
. en
12/8/09
.
N'estem fins al capdamunt d'un Estat tan anacrònic. Volem que deixin de clavar-nos queixalada així que poden, tant en l'aspecte econòmic com en el lingüístic i cultural. Volem deixar de ser esclaus d'Espanya. Volem abandonar aquesta casa on ens maltracten. Volem denunciar els maltractadors. Volem que els jutgin.
.
N'estem fins al capdamunt d'un Estat tan anacrònic. Volem que deixin de clavar-nos queixalada així que poden, tant en l'aspecte econòmic com en el lingüístic i cultural. Volem deixar de ser esclaus d'Espanya. Volem abandonar aquesta casa on ens maltracten. Volem denunciar els maltractadors. Volem que els jutgin.
.
2/8/09
La moderna Cancelleria
.
És sabut que a l'edat mitjana els funcionaris de la Cancelleria Reial divulgaven per tot el domini lingüístic català un model de llengua. Avui, el que més aviat divulguen els funcionaris catalans és un parrac putrefacte d'idioma. Vegeu, si no, aquests fragments d'una carta de la cap de Servei del Personal Docent dels serveis territorials a Lleida del Departament d'Educació de la Generalitat, Maria Dolors Ramírez Vilà:
.
Atès que us vareu [sic] acollir a les garanties de continuïtat a partir del dia 1 de setembre de 2008 [...], heu de signar un document acceptant les condicions [de què?]. [...]
El document el podeu obtenir a través del portal Epoca [sic] accedint [on?] de la mateixa manera que actualment s'accedeix [on?] per imprimir els nomenaments. [...] Una vegada s'entra [on?] heu d'anar a la pestanya Acord d'Estabilitat. [...]
Una vegada imprès, si esteu d'acord [amb què?], l'heu de signar [...].
.
És sabut que a l'edat mitjana els funcionaris de la Cancelleria Reial divulgaven per tot el domini lingüístic català un model de llengua. Avui, el que més aviat divulguen els funcionaris catalans és un parrac putrefacte d'idioma. Vegeu, si no, aquests fragments d'una carta de la cap de Servei del Personal Docent dels serveis territorials a Lleida del Departament d'Educació de la Generalitat, Maria Dolors Ramírez Vilà:
.
Atès que us vareu [sic] acollir a les garanties de continuïtat a partir del dia 1 de setembre de 2008 [...], heu de signar un document acceptant les condicions [de què?]. [...]
El document el podeu obtenir a través del portal Epoca [sic] accedint [on?] de la mateixa manera que actualment s'accedeix [on?] per imprimir els nomenaments. [...] Una vegada s'entra [on?] heu d'anar a la pestanya Acord d'Estabilitat. [...]
Una vegada imprès, si esteu d'acord [amb què?], l'heu de signar [...].
.
29/7/09
Carta al director de "La Vanguardia"
.
Manipulació
Benvolgut director: fullejo el suplement del seu diari i em quedo estupefacte davant un destacat que diu que Sardenya va ser conquerida pels espanyols. Temo que la barrabassada no és fruit de la ignorància sinó que s'ha volgut ocultar la veritat amb tota la intenció. Nyaps com aquest fan perdre prestigi a la seua publicació.
.
Manipulació
Benvolgut director: fullejo el suplement del seu diari i em quedo estupefacte davant un destacat que diu que Sardenya va ser conquerida pels espanyols. Temo que la barrabassada no és fruit de la ignorància sinó que s'ha volgut ocultar la veritat amb tota la intenció. Nyaps com aquest fan perdre prestigi a la seua publicació.
.
29/6/09
10/5/09
Immiscir-se
.
Quina collonada inventar-se una paraula, "emprenedor", per designar el que ja en designa una altra, "empresari". Com si la iniciativa fos possible només en l'àmbit del negoci. Així va el país. No serà emprenedor un poeta, no. Tot i que sigui infinitament més arriscat que un empresari. I així els empresaris van fent el llenguatge, en lloc de fer-lo els poetes.
.
Quina collonada inventar-se una paraula, "emprenedor", per designar el que ja en designa una altra, "empresari". Com si la iniciativa fos possible només en l'àmbit del negoci. Així va el país. No serà emprenedor un poeta, no. Tot i que sigui infinitament més arriscat que un empresari. I així els empresaris van fent el llenguatge, en lloc de fer-lo els poetes.
.
16/4/09
20/1/09
18/9/08
31/8/08
Memòria d'un curs
.
Una manera d’aproximar-se a la literatura és el dolor. Afrontar el dolor és una manera de transformar-lo: literaturitzat, ja no genera dolor, sols sentiment.
Al segle XIX, el Romanticisme obre la via de la subjectivitat i, per tant, de l’expressió de la solitud: el mal du siècle. En el decadentisme, Charles Baudelaire flirteja amb els verins de la malenconia; Arthur Rimbaud, l’explorador extrem, escriu: “és l’estómac qui m’estira, és el dolor”.
El dolor, la font del coneixement? Víctor Català també sembla que ens ho faci entendre a Solitud, novel·lassa espectacular on lliga indissolublement la llibertat i l’experiència del mal.
Carles Riba i Maria-Mercè Marçal, en situació d’anorreament, se senten alliberats. L’agressió referma les creences de la víctima, la negació es reconverteix en afirmació. Riba, l’humanista exiliat, es reconeix “en sa ruïna tan pur” (en la segona de les Elegies de Bierville); Marçal es capbussa en el mar del dol i sap metamorfosar en un do la triple discriminació que ha de patir pel fet de ser dona, catalana i de classe obrera (en el famós poema “Divisa”, de Cau de llunes).
K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en un cert sentit es pot dir que plantegen processos d’assimilació del dolor de la guerra i, en el cas d’Amat-Piniella, de l’atrocitat nazi.
Fiedrich Nietzsche posa de manifest la necessitat d’assumir la nostra naturalesa terrenal, necessitat que Joan Maragall simbolitza fent arrossegar per terra el seu fra Garí, o que Riba també converteix en tema central de Salvatge cor.
L’existencialisme subjectivitza la filosofia i hi fa emergir nocions com ara l’angoixa. L’existencialisme representa una presa de consciència de les limitacions humanes. La mort, límit cert, no pot defugir-se. Martin Heidegger en fa una llei de vida: l’ésser per a la mort. Joan Vinyoli (que fou lector de Heidegger) ho té present –ho podem veure, per exemple, en aquests versos: “Jo crec que podem fer el que vàrem dir, / sense fer-nos, però, paga de res, / que és possible que els núvols de cotó que ara veiem / es tornin a la tarda temporal de pluja / i hàgim d’aixoplugar-nos”.
La societat d’avui potser tendeix massa cap a la sensació lleugera, cap al divertiment poc consistent. Els escriptors interpreten la realitat i, per no falsejar-la reduint-la, en la interpretació hi integren les parts fosques.
.
Una manera d’aproximar-se a la literatura és el dolor. Afrontar el dolor és una manera de transformar-lo: literaturitzat, ja no genera dolor, sols sentiment.
Al segle XIX, el Romanticisme obre la via de la subjectivitat i, per tant, de l’expressió de la solitud: el mal du siècle. En el decadentisme, Charles Baudelaire flirteja amb els verins de la malenconia; Arthur Rimbaud, l’explorador extrem, escriu: “és l’estómac qui m’estira, és el dolor”.
El dolor, la font del coneixement? Víctor Català també sembla que ens ho faci entendre a Solitud, novel·lassa espectacular on lliga indissolublement la llibertat i l’experiència del mal.
Carles Riba i Maria-Mercè Marçal, en situació d’anorreament, se senten alliberats. L’agressió referma les creences de la víctima, la negació es reconverteix en afirmació. Riba, l’humanista exiliat, es reconeix “en sa ruïna tan pur” (en la segona de les Elegies de Bierville); Marçal es capbussa en el mar del dol i sap metamorfosar en un do la triple discriminació que ha de patir pel fet de ser dona, catalana i de classe obrera (en el famós poema “Divisa”, de Cau de llunes).
K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en un cert sentit es pot dir que plantegen processos d’assimilació del dolor de la guerra i, en el cas d’Amat-Piniella, de l’atrocitat nazi.
Fiedrich Nietzsche posa de manifest la necessitat d’assumir la nostra naturalesa terrenal, necessitat que Joan Maragall simbolitza fent arrossegar per terra el seu fra Garí, o que Riba també converteix en tema central de Salvatge cor.
L’existencialisme subjectivitza la filosofia i hi fa emergir nocions com ara l’angoixa. L’existencialisme representa una presa de consciència de les limitacions humanes. La mort, límit cert, no pot defugir-se. Martin Heidegger en fa una llei de vida: l’ésser per a la mort. Joan Vinyoli (que fou lector de Heidegger) ho té present –ho podem veure, per exemple, en aquests versos: “Jo crec que podem fer el que vàrem dir, / sense fer-nos, però, paga de res, / que és possible que els núvols de cotó que ara veiem / es tornin a la tarda temporal de pluja / i hàgim d’aixoplugar-nos”.
La societat d’avui potser tendeix massa cap a la sensació lleugera, cap al divertiment poc consistent. Els escriptors interpreten la realitat i, per no falsejar-la reduint-la, en la interpretació hi integren les parts fosques.
.
7/6/08
.
Del no-res en surt un cant
que omple la vall de Mijaran.
Tota una tarda acumulant
silenci i pluja al meu voltant.
El pensament s'omple d'amics
que fa molt temps ja que no he vist,
i em puja una onada pel pit
d'oblit de mi mateix, d'oblit.
Ja no t'he de trucar mai més,
p'rò ara seria diferent.
Sabré esperar, per si ens trobem
a la sortida d'un concert.
.
Del no-res en surt un cant
que omple la vall de Mijaran.
Tota una tarda acumulant
silenci i pluja al meu voltant.
El pensament s'omple d'amics
que fa molt temps ja que no he vist,
i em puja una onada pel pit
d'oblit de mi mateix, d'oblit.
Ja no t'he de trucar mai més,
p'rò ara seria diferent.
Sabré esperar, per si ens trobem
a la sortida d'un concert.
.
19/5/08
1/5/08
.
Els camions aparcats
vora el menhir de Mijaran.
Vagabundejo encuriosit,
sóc lluny de casa i es fa de nit.
Tot són enveges, males cares,
ens desesperen les muntanyes.
Hem oblidat el més senzill:
lluor d'estrelles, el cant dels grills.
Han profanat el somni alt
i el vent es plany per les canals.
Voldria dir-te: -No tinguis por,
l'amor és més fort que la mort.
.
Els camions aparcats
vora el menhir de Mijaran.
Vagabundejo encuriosit,
sóc lluny de casa i es fa de nit.
Tot són enveges, males cares,
ens desesperen les muntanyes.
Hem oblidat el més senzill:
lluor d'estrelles, el cant dels grills.
Han profanat el somni alt
i el vent es plany per les canals.
Voldria dir-te: -No tinguis por,
l'amor és més fort que la mort.
.
28/3/08
Per a Joan Brossa
.
Aquest país fa temps que és escarnit.
Pugen els fruits del dol amb crueltat intacta.
No sols els victoriosos, també es rendeixen els plançons de saba fresca.
Els cabdills no rectifiquen la guerra,
i aquí hom es pensa que féu justícia.
Tot és escrit.
Allò important és un terròs eixut.
Sempre jaurem irresponsablement?
L'aire és prenyat d'olors, i els corriols,
sempre renovellant-se, semblen un llibre.
Els xops hi escriuen: oblit valent, font pressentida, salt.
Ara el viatge continua, clos i lineal.
.
Aquest país fa temps que és escarnit.
Pugen els fruits del dol amb crueltat intacta.
No sols els victoriosos, també es rendeixen els plançons de saba fresca.
Els cabdills no rectifiquen la guerra,
i aquí hom es pensa que féu justícia.
Tot és escrit.
Allò important és un terròs eixut.
Sempre jaurem irresponsablement?
L'aire és prenyat d'olors, i els corriols,
sempre renovellant-se, semblen un llibre.
Els xops hi escriuen: oblit valent, font pressentida, salt.
Ara el viatge continua, clos i lineal.
.
2/3/08
.
La natura que m'admira és prou per sadollar la vida, però encara l'afany d'interpretar-la, de fer-la operativa per al futur, d'integrar-la en un sistema d'experiència o saviesa, transcendeix el moment i el relativitza.
Impulsa l'acció sense témer tant per les conseqüències: es desentén de certs prejudicis, certa responsabilitat tirànica, i acara més despulladament els esdeveniments. No en termes absoluts, però cada paraula, cada gest ja correspon a la predisposició. Es lliura a la vida, s'integra més innocentment i alhora experimentat. Més despreocupat de les formes establertes també el somni de beatitud es manifesta, però més espontàniament al costat de les coses vulgars, apunta un nou mètode de celebració del moment convertida en moment, encarnada.
.
La natura que m'admira és prou per sadollar la vida, però encara l'afany d'interpretar-la, de fer-la operativa per al futur, d'integrar-la en un sistema d'experiència o saviesa, transcendeix el moment i el relativitza.
Impulsa l'acció sense témer tant per les conseqüències: es desentén de certs prejudicis, certa responsabilitat tirànica, i acara més despulladament els esdeveniments. No en termes absoluts, però cada paraula, cada gest ja correspon a la predisposició. Es lliura a la vida, s'integra més innocentment i alhora experimentat. Més despreocupat de les formes establertes també el somni de beatitud es manifesta, però més espontàniament al costat de les coses vulgars, apunta un nou mètode de celebració del moment convertida en moment, encarnada.
.
23/8/07
22/8/07
2046
.
Més ràpid en el temps. Art com a vivència, experiència injutjada. Contacte ràpid que força la reflexió des de fora, després, abundància de sentits.
Potenciació, intensitat. L'instant com una caixa de sorpreses que enviés rajos, feixos de llum de colors. L'instant conté les experiències més diverses. Tot és lògic.
Teoria de la fotografia segons Bep Martí: la textura. Igual en poesia. Que el text sigui textura.
.
Més ràpid en el temps. Art com a vivència, experiència injutjada. Contacte ràpid que força la reflexió des de fora, després, abundància de sentits.
Potenciació, intensitat. L'instant com una caixa de sorpreses que enviés rajos, feixos de llum de colors. L'instant conté les experiències més diverses. Tot és lògic.
Teoria de la fotografia segons Bep Martí: la textura. Igual en poesia. Que el text sigui textura.
.
1/8/07
A l'indret de la font
.
L'aire canta al matí
fresc de rosada alegre.
Emprenem el camí
de la joia sincera.
S'ofereix un estol
d'orenetes amigues
a tot aquell que vol
viure sense mentides.
Camp obert de l'abril,
riu del temps que s'atura,
fruit de l'arbre tranquil
de cabòries vençudes.
A l'indret de la font
agraïm la certesa,
l'aigua pura d'un do,
amb duresa de pedra.
.
L'aire canta al matí
fresc de rosada alegre.
Emprenem el camí
de la joia sincera.
S'ofereix un estol
d'orenetes amigues
a tot aquell que vol
viure sense mentides.
Camp obert de l'abril,
riu del temps que s'atura,
fruit de l'arbre tranquil
de cabòries vençudes.
A l'indret de la font
agraïm la certesa,
l'aigua pura d'un do,
amb duresa de pedra.
.
Per a N.
.
Les teues paraules van acordar-se amb les onades del mar; la teua veu sonava dins meu com aigua fresca.
.............................(Segona versió)
Les teues paraules em feien sentir el mar, la teua veu de mar no venia de fora: sonava dins meu.
.
Les teues paraules van acordar-se amb les onades del mar; la teua veu sonava dins meu com aigua fresca.
.............................(Segona versió)
Les teues paraules em feien sentir el mar, la teua veu de mar no venia de fora: sonava dins meu.
.
2/7/07
Un somni
.
Feia classe a tercer d'ESO però, deixant els alumnes sols, me n'he anat cap al riu. Prop de la pollancreda, emboirada, m'he trobat tres persones: un matrimoni gran que sovint llegeix el diari a la biblioteca del poble i una dona (una tia meva?). Buscàvem alguna cosa; potser hem canviat alguna frase. Quan ja ens n'anàvem -ells davant meu, tres esquenes- un cercle de boira s'ha il·luminat al voltant d'un focus intensíssim. N'ha aparegut una dona morena, de cabellera llarga, que portava una copa de vi en una mà. Elegantment i lenta, s'asseia a l'herba, s'hi estirava, hi rodolava. M'ha guiat fins a l'ampla riba del riu, on tot de gent reposava a la grava i les parelles es besaven.
.
Feia classe a tercer d'ESO però, deixant els alumnes sols, me n'he anat cap al riu. Prop de la pollancreda, emboirada, m'he trobat tres persones: un matrimoni gran que sovint llegeix el diari a la biblioteca del poble i una dona (una tia meva?). Buscàvem alguna cosa; potser hem canviat alguna frase. Quan ja ens n'anàvem -ells davant meu, tres esquenes- un cercle de boira s'ha il·luminat al voltant d'un focus intensíssim. N'ha aparegut una dona morena, de cabellera llarga, que portava una copa de vi en una mà. Elegantment i lenta, s'asseia a l'herba, s'hi estirava, hi rodolava. M'ha guiat fins a l'ampla riba del riu, on tot de gent reposava a la grava i les parelles es besaven.
.
26/6/07
.
Sentiment de la vida com a bloc; de la vida com a doll. Escriptura incondicionada, a prop de l’ull de la font: ella mateixa (l’escriptura). Tema: la creació, l’estructura, la tramoia (Fellini). L’escriptura inevitable, incontenible, ho abarca tot. Schopenhauer: el pensament, l’art com a realització individual, solitària: la vida de l’ànima com a solitud. Una solitud més àmplia.
Orfeu: la coneixença de la mort, l’altra cara, la cara oculta, inapel·lable com l’amor. Esqueixament: mirall. Vidre: separació. La poesia revela aquesta altra cara, aquest altre món: uns missatges poètics enigmàtics: s’entenen intuïtivament. Consagració a l’exploració. La realitat verbal.
.
Sentiment de la vida com a bloc; de la vida com a doll. Escriptura incondicionada, a prop de l’ull de la font: ella mateixa (l’escriptura). Tema: la creació, l’estructura, la tramoia (Fellini). L’escriptura inevitable, incontenible, ho abarca tot. Schopenhauer: el pensament, l’art com a realització individual, solitària: la vida de l’ànima com a solitud. Una solitud més àmplia.
Orfeu: la coneixença de la mort, l’altra cara, la cara oculta, inapel·lable com l’amor. Esqueixament: mirall. Vidre: separació. La poesia revela aquesta altra cara, aquest altre món: uns missatges poètics enigmàtics: s’entenen intuïtivament. Consagració a l’exploració. La realitat verbal.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)