.
Cards prims, que foren teus,
contra el sol de tardor,
rostoll cendrós.

Feixa daurada, pi frondós.
Les remors omplen
la plana d'olivers,
on broten els camins.

Darrere la carena, l'arlequí.
Passa el vent del silenci,
brilla la nit metàl·lica.
.

2046

.
Més ràpid en el temps. Art com a vivència, experiència injutjada. Contacte ràpid que força la reflexió des de fora, després, abundància de sentits.
Potenciació, intensitat. L'instant com una caixa de sorpreses que enviés rajos, feixos de llum de colors. L'instant conté les experiències més diverses. Tot és lògic.
Teoria de la fotografia segons Bep Martí: la textura. Igual en poesia. Que el text sigui textura.
.

A l'indret de la font

.
L'aire canta al matí
fresc de rosada alegre.
Emprenem el camí
de la joia sincera.

S'ofereix un estol
d'orenetes amigues
a tot aquell que vol
viure sense mentides.

Camp obert de l'abril,
riu del temps que s'atura,
fruit de l'arbre tranquil
de cabòries vençudes.

A l'indret de la font
agraïm la certesa,
l'aigua pura d'un do,
amb duresa de pedra.
.

Per a N.

.
Les teues paraules van acordar-se amb les onades del mar; la teua veu sonava dins meu com aigua fresca.

.............................(Segona versió)
Les teues paraules em feien sentir el mar, la teua veu de mar no ve­nia de fora: sonava dins meu.
.

Un somni

.
Feia classe a tercer d'ESO però, deixant els alumnes sols, me n'he anat cap al riu. Prop de la pollancreda, emboirada, m'he trobat tres persones: un matrimoni gran que sovint llegeix el diari a la biblioteca del poble i una dona (una tia meva?). Buscàvem alguna cosa; potser hem canviat alguna frase. Quan ja ens n'anàvem -ells davant meu, tres esquenes- un cercle de boira s'ha il·luminat al voltant d'un focus intensíssim. N'ha aparegut una dona morena, de cabellera llarga, que portava una copa de vi en una mà. Elegantment i lenta, s'asseia a l'herba, s'hi estirava, hi rodolava. M'ha guiat fins a l'ampla riba del riu, on tot de gent reposava a la grava i les parelles es besaven.
.

.
Sentiment de la vida com a bloc; de la vida com a doll. Escriptura incondicionada, a prop de l’ull de la font: ella mateixa (l’escriptura). Tema: la creació, l’estructura, la tramoia (Fellini). L’escriptura inevitable, incontenible, ho abarca tot. Schopenhauer: el pensament, l’art com a realització individual, solitària: la vida de l’ànima com a solitud. Una solitud més àmplia.


Orfeu: la coneixença de la mort, l’altra cara, la cara oculta, inapel·lable com l’amor. Esqueixament: mirall. Vidre: separació. La poesia revela aquesta altra cara, aquest altre món: uns missatges poètics enigmàtics: s’entenen intuïtivament. Consagració a l’exploració. La realitat verbal.
.