.
El vigilant de la mentida
m'assetja com un policia.
La llibertat és un delicte
per al damnat sens veredicte.

.....Però tenim nets els ulls,
.....recordem la sang vessada,
.....ens impulsa un somni pur
.....a lluita brava.
.

.
Ve la dama negra,
ve molt dolçament.
Ens ha tret la bena
.....perquè hi vegem.

Vull la dama negra
sempre al meu voltant:
no la lleugeresa,
sí l'instant total.
.

Memòria d'un curs

.
Una manera d’aproximar-se a la literatura és el dolor. Afrontar el dolor és una manera de transformar-lo: literaturitzat, ja no genera dolor, sols sentiment.
Al segle XIX, el Romanticisme obre la via de la subjectivitat i, per tant, de l’expressió de la solitud: el mal du siècle. En el decadentisme, Charles Baudelaire flirteja amb els verins de la malenconia; Arthur Rimbaud, l’explorador extrem, escriu: “és l’estómac qui m’estira, és el dolor”.
El dolor, la font del coneixement? Víctor Català també sembla que ens ho faci entendre a Solitud, novel·lassa espectacular on lliga indissolublement la llibertat i l’experiència del mal.
Carles Riba i Maria-Mercè Marçal, en situació d’anorreament, se senten alliberats. L’agressió referma les creences de la víctima, la negació es reconverteix en afirmació. Riba, l’humanista exiliat, es reconeix “en sa ruïna tan pur” (en la segona de les Elegies de Bierville); Marçal es capbussa en el mar del dol i sap metamorfosar en un do la triple discriminació que ha de patir pel fet de ser dona, catalana i de classe obrera (en el famós poema “Divisa”, de Cau de llunes).
K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en un cert sentit es pot dir que plantegen processos d’assimilació del dolor de la guerra i, en el cas d’Amat-Piniella, de l’atrocitat nazi.
Fiedrich Nietzsche posa de manifest la necessitat d’assumir la nostra naturalesa terrenal, necessitat que Joan Maragall simbolitza fent arrossegar per terra el seu fra Garí, o que Riba també converteix en tema central de Salvatge cor.
L’existencialisme subjectivitza la filosofia i hi fa emergir nocions com ara l’angoixa. L’existencialisme re­presenta una presa de consciència de les limitacions humanes. La mort, límit cert, no pot defugir-se. Martin Heidegger en fa una llei de vida: l’ésser per a la mort. Joan Vinyoli (que fou lector de Heidegger) ho té present –ho podem veure, per exemple, en aquests versos: “Jo crec que podem fer el que vàrem dir, / sense fer-nos, però, paga de res, / que és possible que els núvols de cotó que ara veiem / es tornin a la tarda temporal de pluja / i hàgim d’aixoplugar-nos”.
La societat d’avui potser tendeix massa cap a la sensació lleugera, cap al divertiment poc consistent. Els escriptors interpreten la realitat i, per no falsejar-la reduint-la, en la interpretació hi integren les parts fosques.
.

.
Del no-res en surt un cant
que omple la vall de Mijaran.
Tota una tarda acumulant
silenci i pluja al meu voltant.

El pensament s'omple d'amics
que fa molt temps ja que no he vist,
i em puja una onada pel pit
d'oblit de mi mateix, d'oblit.

Ja no t'he de trucar mai més,
p'rò ara seria diferent.
Sabré esperar, per si ens trobem
a la sortida d'un concert.
.

.
Avancem dins la fosca
La fosca ens esperona
Quin deliri de marbres
Amb la força dels arbres

Som els fills de la guerra
Som els fills del garrot
Som les flors de Mauthausen
I creixem dins el llot

Quin prodigi de marbres
Amb la força dels arbres
.

.
Els camions aparcats
vora el menhir de Mijaran.
Vagabundejo encuriosit,
sóc lluny de casa i es fa de nit.

Tot són enveges, males cares,
ens desesperen les muntanyes.
Hem oblidat el més senzill:
lluor d'estrelles, el cant dels grills.

Han profanat el somni alt
i el vent es plany per les canals.
Voldria dir-te: -No tinguis por,
l'amor és més fort que la mort.
.

Per a Joan Brossa

.
Aquest país fa temps que és escarnit.
Pugen els fruits del dol amb crueltat intacta.
No sols els victoriosos, també es rendeixen els plançons de saba fresca.
Els cabdills no rectifiquen la guerra,
i aquí hom es pensa que féu justícia.
Tot és escrit.

Allò important és un terròs eixut.
Sempre jaurem irresponsablement?
L'aire és prenyat d'olors, i els corriols,
sempre renovellant-se, semblen un llibre.
Els xops hi escriuen: oblit valent, font pressentida, salt.
Ara el viatge continua, clos i lineal.
.

.
La natura que m'admira és prou per sadollar la vida, però encara l'afany d'interpretar-la, de fer-la operativa per al futur, d'integrar-la en un sistema d'experiència o saviesa, transcendeix el moment i el relativitza.


Impulsa l'acció sense témer tant per les conseqüències: es desentén de certs prejudicis, certa responsabilitat tirànica, i acara més despulladament els esdeveniments. No en termes absoluts, però cada paraula, cada gest ja correspon a la predisposició. Es lliura a la vida, s'integra més innocentment i alhora experimentat. Més despreocupat de les formes establertes també el somni de beatitud es manifesta, però més espontàniament al costat de les coses vulgars, apunta un nou mètode de celebració del moment convertida en moment, encarnada.
.