Memòria d'un curs

.
Una manera d’aproximar-se a la literatura és el dolor. Afrontar el dolor és una manera de transformar-lo: literaturitzat, ja no genera dolor, sols sentiment.
Al segle XIX, el Romanticisme obre la via de la subjectivitat i, per tant, de l’expressió de la solitud: el mal du siècle. En el decadentisme, Charles Baudelaire flirteja amb els verins de la malenconia; Arthur Rimbaud, l’explorador extrem, escriu: “és l’estómac qui m’estira, és el dolor”.
El dolor, la font del coneixement? Víctor Català també sembla que ens ho faci entendre a Solitud, novel·lassa espectacular on lliga indissolublement la llibertat i l’experiència del mal.
Carles Riba i Maria-Mercè Marçal, en situació d’anorreament, se senten alliberats. L’agressió referma les creences de la víctima, la negació es reconverteix en afirmació. Riba, l’humanista exiliat, es reconeix “en sa ruïna tan pur” (en la segona de les Elegies de Bierville); Marçal es capbussa en el mar del dol i sap metamorfosar en un do la triple discriminació que ha de patir pel fet de ser dona, catalana i de classe obrera (en el famós poema “Divisa”, de Cau de llunes).
K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en un cert sentit es pot dir que plantegen processos d’assimilació del dolor de la guerra i, en el cas d’Amat-Piniella, de l’atrocitat nazi.
Fiedrich Nietzsche posa de manifest la necessitat d’assumir la nostra naturalesa terrenal, necessitat que Joan Maragall simbolitza fent arrossegar per terra el seu fra Garí, o que Riba també converteix en tema central de Salvatge cor.
L’existencialisme subjectivitza la filosofia i hi fa emergir nocions com ara l’angoixa. L’existencialisme re­presenta una presa de consciència de les limitacions humanes. La mort, límit cert, no pot defugir-se. Martin Heidegger en fa una llei de vida: l’ésser per a la mort. Joan Vinyoli (que fou lector de Heidegger) ho té present –ho podem veure, per exemple, en aquests versos: “Jo crec que podem fer el que vàrem dir, / sense fer-nos, però, paga de res, / que és possible que els núvols de cotó que ara veiem / es tornin a la tarda temporal de pluja / i hàgim d’aixoplugar-nos”.
La societat d’avui potser tendeix massa cap a la sensació lleugera, cap al divertiment poc consistent. Els escriptors interpreten la realitat i, per no falsejar-la reduint-la, en la interpretació hi integren les parts fosques.
.