"Tenen menester les llengües per ser tals i, doncs, per sobreviure, àmbits d'ús exclusiu. On no s'hi valgui fer-les acompanyar de cap altra [...]. On, per sortir-se'n amb soltesa i poder fer-hi via, calgui saber aquella llengua i només aquella abans de cap altra. Àmbits d'ús exclusiu no sols estrictament endogàmics ni, menys, limitadament tribals, sinó oberts als quatre vents, i ben de bat a bat.
[...]
L'edifici, és clar, no s'esfondrarà tot d'una; potser caldrà esperar encara una o dues generacions. Però altre cop s'assenten els mecanismes inhibitoris en la vehiculació formal de la llengua; aquells que, ja de la base mateixa del procés de socialització estant, n'han de precipitar la gradual residualització a ritme prou sostingut.
L'empudegadora història fa venir ois de tan recurrent, de tan repetitiva, de tan reiterada.
Caldrà estar tanmateix atents a la reacció de la societat catalana. Al fet de si aquesta [sic] es prodigarà només en voleiadissa de banderoles i en invocació de la parusia (ara sembla haver-n'hi només una que molts -tants?- diuen creure's a cor què vols). O bé si, per contra, aquesta societat, encapçalada per un gruix significatiu de la seva classe política, decidirà que la seva llengua, funcions litúrgiques i bizantinismes gramaticals a banda, ha de servir també preferentment per integrar i, doncs, en indestriable mesura, per exercir semblantment la indispensable funció discriminatòria en positiu [sic] de la població del país.
Importa ara més que mai establir si la llengua, abans que tota altra cosa, ha de ser plenament autosuficient. O bé si, en canvi, sols ha de mal vegetar, com a molt, en tant que simple assignatura opcional i en tant que eventual cirereta suplementària de la que alguns -massa- pretenen que és la de todos (?!)."

[Josep Murgades:] Editorial d'Els Marges, núm. 99.

.