.
El món contemporani tendeix a ser menys conscient de la importància de la paraula i de la llengua. Fa servir les llengües com qui fa servir un cotxe, una nevera o una llauna de coca-cola, és a dir, com si fos un instrument extern, sense adonar-se que la llengua forma part constitutiva de la persona. Si canviem de llengua com canviem de vestuari o de cotxe, perdem els vincles amb la nostra comunitat i amb nosaltres mateixos. Això representa una bancarrota per a la consciència humana. Per exemple, la frase "apreneu anglès en quinze dies" conté implícita una mentida i una perversió. Revela el valor i el sentit que l'home contemporani tendeix a donar a la paraula. La perversió consisteix a fer-nos veure la llengua com un instrument, quan és una part intrínseca de nosaltres, com els ulls o l'orella. Una llengua no s'aprèn en quinze dies ni en tota una vida, però amb una vida s'hi pot anar bastant enllà. Una llengua té més horitzó, més vol, elements i gruix que una persona. Una llengua és una substància col·lectiva que sempre la supera.
[...]
Goethe deia a la seva època que un segle més de periodisme i s'haurà acabat la literatura. Però despré [sic] de Goethe hi hem d'afegir la ràdio, la televisió, internet [sic], etcètera. I als Països Catalans hi hem de comptar la interferència totpoderosa del castellà, cosa que no passa a França, Anglaterra o Alemanya, on també, però, tenen problemes d'empobriment de la llengua. De 1940 a 1978 només es podien fer ràdios i televisions en una llengua que no era la pròpia del país. Això ha produït estralls considerables a la llengua periodística i a la llengua del poble. I encara ara hi ha moltíssims mitjans de comunicació en castellà. 
El periodisme a ocident [sic] ha sofert una involució, els articles són un conjunt de fórmules, cada vegada més curts, la llengua s'hi esfilagarsa més, es fan servir menys mots, etcètera. El periodisme té una funció diària, el més important no és la llengua sinó la notícia. Opera sobre la llengua no com una herència o testament, que és una part essencial de la condició humana, sinó com una cosa que es pren i que es llança. Als Països Catalans, a Catalunya, es canvia de llengua, al periodisme i a la conversa, com ens canviem de mitjons".
.
LLUÍS SOLÀ: entrevista feta per Biel Barnils i publicada a Núvol. El digital de cultura el 15 d'octubre de 2013.
Lluís Solà és poeta, dramaturg i director de Reduccions. Revista de poesia
.

.
"No hi ha cap precedent d'un estat com l'espanyol, que bo i tenint una llengua de les dimensions de la catalana, aquesta no sigui llengua oficial d'estat o amb el màxim reconeixement institucional al mateix nivell que qualsevol altra; i llengua oficial de la Unió Europea. Resoldre això, és una qüestió sine qua non per plantejar la possibilitat de pertinença a l'Estat espanyol".
"¿Creieu lícit mantenir en ple segle XXI, després de gairebé 40 anys de la mort de Franco, un sistema lingüístic sense precedents a Europa, i sacrificar durant més anys els drets dels ciutadans? Se li pot demanar a un ciutadà català que s'esperi anys, potser dècades, per aconseguir els drets bàsics que ja tenen la resta de ciutadans europeus?"
"Per quina raó, doncs, davant d'aquesta impossibilitat, encara alguns catalans advoquen per l'anomenada tercera via? Segurament hi ha raons de sentiment, de proximitat afectiva amb el projecte espanyol i/o d'interès personal. Però vet ací la pregunta: el nostre sentiment, voluntat de pertinença a Espanya i/o interès personal ha de passar per damunt dels drets de les persones? Hem de sacrificar que els ciutadans catalans tinguem una consideració legal i política com la resta d'europeus, amb uns drets lingüístics equiparables, pels nostres sentiments i/o interessos? Comptat i debatut: els sentiments han d'estar per sobre dels drets de les persones? Vet ací el problema de la tercera via."

BERNAT GASULL, article "La tercera via i la llengua: quan els sentiments pesen més que els drets de les persones", dins "El català suma", blog de la Plataforma per la Llengua
.