De l'article "Elogi de l'optimisme", dins Josep Espar i Ticó, "Moral de victòria. Camins per a la plenitud de Catalunya"

.
"El món no s'ha bastit des del pessimisme. [...]
Però tampoc no podem contraposar al pessimisme un optimisme fàcil i buit [...]. L'optimisme gesticular i vacu dels xarlatans de fira, dels il·lusos i dels qui esperen asseguts. [...] Parlem [...] de l'optimisme que subverteix la realitat i l'encarrila cap als propis designis. Com trobem en Bonhoeffer (Resistència i submissió): "En la seva essència, l'optimisme no és una manera de veure la situació actual, sinó una força vital, una força d'esperança; allà on els altres es resignen, hi ha la força de mantenir el cap dret... una força que no lliura mai l'avenir al contrari, sinó que el reivindica per a si mateix". [...] Ningú no ha de convertir en menyspreable l'optimisme en tant que és desig d'un esdevenidor, baldament aquest optimisme s'equivoqui cent cops; ell és la salut de la vida que hem de preservar de tot contagi dels malalts."
Fixem-nos com els qui haurien reservat l'optimisme als il·lusos, als superficials, als ingenus, ara han de reservar-lo per als durs, per als consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors, per als coratjosos. L'optimisme va lligat a una confiança en si mateix. [...] L'optimisme destrava.
Resignació i optimisme s'exclouen. Resignació i pessimisme es complementen. [...] ("Vegeu! a la vida no n'hi ha, de solucions. Hi ha forces en marxa: cal crear-les i les solucions vénen. Preparar el futur no és més que fonamentar el present". Saint-Exupéry.)
El pessimisme no pensa en solucions. Les tem. [...] L'optimisme s'arrisca, [...] l'optimista somnia. El pessimista calcula i suma, l'optimista desprèn i multiplica.
L'optimisme reivindica el futur per si mateix. Nosaltres, els catalans, reivindiquem el nostre futur, però només podem ser optimistes si estem disposats a treballar-lo."
.