La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (I)

.
Amb relació a la situació de la llengua catalana, hi ha veus que en constaten un deteriorament progressiu i s’alarmen davant la possibilitat que el procés de conflicte lingüístic que vivim se solucioni amb la consumació de la substitució lingüística, i d’altres veus que advoquen per una actitud més optimista i titllen els primers d’apocalíptics. La noció de conflicte lingüístic ha estat objecte de banalització, els darrers temps. Hem passat d’atendre’n la concepció científica, segons la qual som unes víctimes d’aquest fenomen de contacte de llengües, a considerar que tal expressió designa merament alguna cosa com ara “enuig del castellanoparlant”. El significat al qual nosaltres podem aferrar-nos, de validesa científica, vol ser substituït pel bord, en què ja no som víctimes sinó agressors. L’assumpció del gir per part d’un sector de la societat catalana en què, lamentablement, hem d’incloure certs dirigents, palesa la renúncia a enfocar el problema amb rigor i l’adopció d’un capteniment evasiu i mesell. Les dades demostren que la llengua B es va menjant la llengua A en el territori d’A, la qual cosa significa no sols que ens afecta la situació de conflicte lingüístic, sinó també que el conflicte avança desfavorablement per a nosaltres. La llengua perd terreny tant pel que fa a la quantitat –proporcionalment– com pel que fa a la qualitat –els dos factors estan interrelacionats–.
Si hem de jutjar per la resolució de convocatòria d’oposicions del cos de professors de secundària de 25 de febrer de 2011, és indubtable que la salut del català ha empitjorat. En efecte, l’increment del nombre d’incorreccions lingüístiques que detectem en textos d’institucions que des del punt de vista filològic en altres temps eren modèliques, com ara la Generalitat de Catalunya o Televisió de Catalunya –que considerem que haurien de ser modèliques en aquest sentit, en tant que constitueixen dos pilars de la nació– ens pot portar a pensar que hi ha un desistiment o un desinterès dels alts càrrecs d’aquestes institucions quant a la voluntat de mantenir el nivell d’exigència lingüística; que la capacitat dels professionals que han de vetllar per la correcció lingüística en aquestes institucions ha minvat sensiblement, o –i aquesta potser és l’explicació que seria més preocupant de totes– que els responsables lingüístics dels àmbits esmentats treballen expressament amb el propòsit de fer evolucionar la llengua segons unes directrius si més no discutibles. Aquesta sospita darrera es reforça quan veiem que les nostres preguntes són silenciades, com si hom estigués tramant alguna malifeta i no convingués que s’aixequés la llebre. Així, per exemple, quan escrivim una carta al director del diari Avui tot interessant-nos pel motiu que en els doblatges de les pel·lícules que programa TV3 les formes pronominals postverbals del català estàndard, amb què es podien identificar els parlants de tots els Països Catalans, hagin estat substituïdes per les de l’estàndard oral del dialecte central, ens contesten no pas de l’Avui, per dir-nos que publiquen o que no publiquen la carta, que queda en via morta, sinó de TV3 directament, tot remetent-nos a un llibre d’estil que no satisfà en absolut la nostra demanda.

18/VI/11
.