28/12/11
27/11/11
.
"Si l'escola ensenya la llengua de manera semblant a com ensenya altres disciplines que no es transmeten generacionalment i que bona part dels adults ha oblidat, no és estrany que l'eficàcia de l'actuació de l'escola sigui molt limitada. Fishman creu que el paper de l'escola ha de ser més d'introducció i contribució que no únic i independent. Allà on sí que pot incidir l'escola, però, és en la modificació de l'actitud lingüística. Si l'escola dóna els fonaments històrics, culturals i morals del lligam entre la llengua i la comunitat lingüística, és més fàcil que els parlants entenguin que una llengua no és només un mitjà de comunicació sinó el símbol de la cultura que vehicula, i aquest sí que pot ser un bon argument per convèncer els parlants de la importància de mantenir la seva llengua." (Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
"Si l'escola ensenya la llengua de manera semblant a com ensenya altres disciplines que no es transmeten generacionalment i que bona part dels adults ha oblidat, no és estrany que l'eficàcia de l'actuació de l'escola sigui molt limitada. Fishman creu que el paper de l'escola ha de ser més d'introducció i contribució que no únic i independent. Allà on sí que pot incidir l'escola, però, és en la modificació de l'actitud lingüística. Si l'escola dóna els fonaments històrics, culturals i morals del lligam entre la llengua i la comunitat lingüística, és més fàcil que els parlants entenguin que una llengua no és només un mitjà de comunicació sinó el símbol de la cultura que vehicula, i aquest sí que pot ser un bon argument per convèncer els parlants de la importància de mantenir la seva llengua." (Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
.
"La gent [...] de qualsevol [...] minoria amb una llengua recessiva, és, per definició, gent sense voluntat d'aturar la reducció de la seva comunitat lingüística i, de fet, gent que consenteix vagament, o que vol vagament la seva pròpia desaparició com a entitat lingüística. En altres paraules, la manca de voluntat d'aturar la reducció és una característica intrínseca d'una minoria lingüística recessiva. Conseqüentment [sic], qualsevol intent de "salvar" una comunitat així ha de començar per desvetllar-los la voluntat de salvar-se." (Fennell, "Can Shrinking Linguistic Minority be Saved?", citat a Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
"La gent [...] de qualsevol [...] minoria amb una llengua recessiva, és, per definició, gent sense voluntat d'aturar la reducció de la seva comunitat lingüística i, de fet, gent que consenteix vagament, o que vol vagament la seva pròpia desaparició com a entitat lingüística. En altres paraules, la manca de voluntat d'aturar la reducció és una característica intrínseca d'una minoria lingüística recessiva. Conseqüentment [sic], qualsevol intent de "salvar" una comunitat així ha de començar per desvetllar-los la voluntat de salvar-se." (Fennell, "Can Shrinking Linguistic Minority be Saved?", citat a Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.
.
"Un altre símptoma de la decadència terminal és la manca de reaccions puristes contra la interferència massiva. Els parlants imperfectes no s'adonen d'aquestes corrupcions, i els parlants natius de més edat sembla que han deixat de corregir-les. Això palesa un canvi en l'actitud lingüística: es considera que la llengua recessiva no té cap valor, que no val la pena transmetre-la correctament. Un canvi d'actitud com aquest produeix un relaxament de les normes lingüístiques, sociolingüístiques i socials i permet, per tant, la no-integració dels préstecs, entre altres fenòmens." (Dressler, "La mort de les llengües")
.
"Un altre símptoma de la decadència terminal és la manca de reaccions puristes contra la interferència massiva. Els parlants imperfectes no s'adonen d'aquestes corrupcions, i els parlants natius de més edat sembla que han deixat de corregir-les. Això palesa un canvi en l'actitud lingüística: es considera que la llengua recessiva no té cap valor, que no val la pena transmetre-la correctament. Un canvi d'actitud com aquest produeix un relaxament de les normes lingüístiques, sociolingüístiques i socials i permet, per tant, la no-integració dels préstecs, entre altres fenòmens." (Dressler, "La mort de les llengües")
.
.
"També vaig veure que alguns jueus s'havien casat amb dones d'Asdod, ammonites o moabites, i que els seus fills mig parlaven la llengua d'Asdod, i la de tal o tal altre poble, però que ja no sabien parlar jueu. Els vaig reprendre asprament, els vaig maleir, i alguns, els vaig maltractar i els vaig arrencar els cabells" (Nehemies, 13, 23-25).
.
"També vaig veure que alguns jueus s'havien casat amb dones d'Asdod, ammonites o moabites, i que els seus fills mig parlaven la llengua d'Asdod, i la de tal o tal altre poble, però que ja no sabien parlar jueu. Els vaig reprendre asprament, els vaig maleir, i alguns, els vaig maltractar i els vaig arrencar els cabells" (Nehemies, 13, 23-25).
.
8/10/11
De la resposta al síndic del País Valencià en relació amb l'afer del festival Sagunt a Escena
.
"La diglòssia torna a aflorar quan el senyor Espeso afirma que l'obra Orígenes és en castellà pel fet de "tractar-se d'un projecte transcultural articulat amb el creador guineà Gorsy Edu, i en el que [sic] participen vint-i-quatre artistes de cinc ètnies africanes diferents". Queda clara en aquesta oració la baixa consideració en què el senyor Espeso té la llengua catalana, ja que la considera indigna de servir de vehicle de projectes transculturals i la relega, doncs, a la posició de llengua de segona, no apta per a determinats usos. És obvi que la programació teatral de la Generalitat valenciana no arribi als objectius d'"equilibri" que s'exhibeixen en el text del senyor Espeso si en realitat està pensada des d'una mentalitat que creu profundament en la desigualtat entre les dos llengües."
.
De l'article "Elogi de l'optimisme", dins Josep Espar i Ticó, "Moral de victòria. Camins per a la plenitud de Catalunya"
.
"El món no s'ha bastit des del pessimisme. [...]
Però tampoc no podem contraposar al pessimisme un optimisme fàcil i buit [...]. L'optimisme gesticular i vacu dels xarlatans de fira, dels il·lusos i dels qui esperen asseguts. [...] Parlem [...] de l'optimisme que subverteix la realitat i l'encarrila cap als propis designis. Com trobem en Bonhoeffer (Resistència i submissió): "En la seva essència, l'optimisme no és una manera de veure la situació actual, sinó una força vital, una força d'esperança; allà on els altres es resignen, hi ha la força de mantenir el cap dret... una força que no lliura mai l'avenir al contrari, sinó que el reivindica per a si mateix". [...] Ningú no ha de convertir en menyspreable l'optimisme en tant que és desig d'un esdevenidor, baldament aquest optimisme s'equivoqui cent cops; ell és la salut de la vida que hem de preservar de tot contagi dels malalts."
Fixem-nos com els qui haurien reservat l'optimisme als il·lusos, als superficials, als ingenus, ara han de reservar-lo per als durs, per als consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors, per als coratjosos. L'optimisme va lligat a una confiança en si mateix. [...] L'optimisme destrava.
Resignació i optimisme s'exclouen. Resignació i pessimisme es complementen. [...] ("Vegeu! a la vida no n'hi ha, de solucions. Hi ha forces en marxa: cal crear-les i les solucions vénen. Preparar el futur no és més que fonamentar el present". Saint-Exupéry.)
El pessimisme no pensa en solucions. Les tem. [...] L'optimisme s'arrisca, [...] l'optimista somnia. El pessimista calcula i suma, l'optimista desprèn i multiplica.
L'optimisme reivindica el futur per si mateix. Nosaltres, els catalans, reivindiquem el nostre futur, però només podem ser optimistes si estem disposats a treballar-lo."
.
"El món no s'ha bastit des del pessimisme. [...]
Però tampoc no podem contraposar al pessimisme un optimisme fàcil i buit [...]. L'optimisme gesticular i vacu dels xarlatans de fira, dels il·lusos i dels qui esperen asseguts. [...] Parlem [...] de l'optimisme que subverteix la realitat i l'encarrila cap als propis designis. Com trobem en Bonhoeffer (Resistència i submissió): "En la seva essència, l'optimisme no és una manera de veure la situació actual, sinó una força vital, una força d'esperança; allà on els altres es resignen, hi ha la força de mantenir el cap dret... una força que no lliura mai l'avenir al contrari, sinó que el reivindica per a si mateix". [...] Ningú no ha de convertir en menyspreable l'optimisme en tant que és desig d'un esdevenidor, baldament aquest optimisme s'equivoqui cent cops; ell és la salut de la vida que hem de preservar de tot contagi dels malalts."
Fixem-nos com els qui haurien reservat l'optimisme als il·lusos, als superficials, als ingenus, ara han de reservar-lo per als durs, per als consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors, per als coratjosos. L'optimisme va lligat a una confiança en si mateix. [...] L'optimisme destrava.
Resignació i optimisme s'exclouen. Resignació i pessimisme es complementen. [...] ("Vegeu! a la vida no n'hi ha, de solucions. Hi ha forces en marxa: cal crear-les i les solucions vénen. Preparar el futur no és més que fonamentar el present". Saint-Exupéry.)
El pessimisme no pensa en solucions. Les tem. [...] L'optimisme s'arrisca, [...] l'optimista somnia. El pessimista calcula i suma, l'optimista desprèn i multiplica.
L'optimisme reivindica el futur per si mateix. Nosaltres, els catalans, reivindiquem el nostre futur, però només podem ser optimistes si estem disposats a treballar-lo."
.
La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (III)
.
Com hem dit, pràcticament totes les errades lingüístiques de la resolució de convocatòria d’oposicions de 2011 són castellanismes. Vegem-ne alguns exemples més.
La substitució dels pronoms relatius què o el qual / la qual… per el que / la que…: certificació emesa per la universitat en la que consti […]. Per als responsables lingüístics de la Generalitat no fa l'efecte que sigui problemàtic, com tampoc per als de Televisió de Catalunya, on n'està força estès l'ús.
Un altre factor molt visible de la castellanització del català d'avui és l'ús abusiu dels possessius. Pot ser que tal fenomen també sigui induït per la llengua anglesa. En algun cas el possessiu és superflu; la seua única funció en l'oració és fer-la més castellana: si l'aspirant dóna el seu consentiment al Departament; renunciaran a tots els drets que els puguin correspondre per la seva participació en la resta. En algun altre cas, el possessiu suplanta la pronominalització pròpia del català: es podrà fer la seva realització de manera successiva per especialitats (en lloc de "se'n podrà fer la realització de manera successiva per especialitats" –que encara es pot depurar més: "podrà fer-se de manera successiva per especialitats"–); renuncien a la seva recuperació (en lloc de "renuncien a recuperar-la"); certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per a la seva expedició (en lloc de "certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per expedir-la".
No sembla gaire lògic que la documentació oficial difongui un model lingüístic que contravé al que s'ensenya a les escoles. Els responsables lingüístics del Govern desestabilitzen qüestions gramaticals que donàvem per sabudes, com ara la regulació dels pronoms relatius, com esmentàvem en començar l'article, o el principi que estableix que el complement directe no porta preposició (tret d'en poques excepcions). En el text de la resolució trobem construccions en què es castellanitza el funcionament del complement directe: l'aspirant podrà autoritzar a una persona; una llista complementària dels aspirants que segueixen als proposats.
La llengua catalana, i encara més en les altes instàncies del poder, no es pot mostrar subsidiària de cap altra llengua. La lectura de la resolució de convocatòria d'oposicions del cos de professors de secundària de 2011 deixa una trista impressió, d'acomplexament, de poca autoestima, d'emmirallament pueril en les maneres de fer foranes, de deixadesa i de manca de solvència científica flagrant.
22/VIII/11
.
Com hem dit, pràcticament totes les errades lingüístiques de la resolució de convocatòria d’oposicions de 2011 són castellanismes. Vegem-ne alguns exemples més.
La substitució dels pronoms relatius què o el qual / la qual… per el que / la que…: certificació emesa per la universitat en la que consti […]. Per als responsables lingüístics de la Generalitat no fa l'efecte que sigui problemàtic, com tampoc per als de Televisió de Catalunya, on n'està força estès l'ús.
Un altre factor molt visible de la castellanització del català d'avui és l'ús abusiu dels possessius. Pot ser que tal fenomen també sigui induït per la llengua anglesa. En algun cas el possessiu és superflu; la seua única funció en l'oració és fer-la més castellana: si l'aspirant dóna el seu consentiment al Departament; renunciaran a tots els drets que els puguin correspondre per la seva participació en la resta. En algun altre cas, el possessiu suplanta la pronominalització pròpia del català: es podrà fer la seva realització de manera successiva per especialitats (en lloc de "se'n podrà fer la realització de manera successiva per especialitats" –que encara es pot depurar més: "podrà fer-se de manera successiva per especialitats"–); renuncien a la seva recuperació (en lloc de "renuncien a recuperar-la"); certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per a la seva expedició (en lloc de "certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per expedir-la".
No sembla gaire lògic que la documentació oficial difongui un model lingüístic que contravé al que s'ensenya a les escoles. Els responsables lingüístics del Govern desestabilitzen qüestions gramaticals que donàvem per sabudes, com ara la regulació dels pronoms relatius, com esmentàvem en començar l'article, o el principi que estableix que el complement directe no porta preposició (tret d'en poques excepcions). En el text de la resolució trobem construccions en què es castellanitza el funcionament del complement directe: l'aspirant podrà autoritzar a una persona; una llista complementària dels aspirants que segueixen als proposats.
La llengua catalana, i encara més en les altes instàncies del poder, no es pot mostrar subsidiària de cap altra llengua. La lectura de la resolució de convocatòria d'oposicions del cos de professors de secundària de 2011 deixa una trista impressió, d'acomplexament, de poca autoestima, d'emmirallament pueril en les maneres de fer foranes, de deixadesa i de manca de solvència científica flagrant.
22/VIII/11
.
La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (II)
.
Donarem –només– uns quants exemples de la mena d'incorreccions que hem trobat en la resolució ENS/607/2011, de 25 de febrer de 2011, publicada al número 5833 del DOGC (9 de març de 2011), la major part de les quals són castellanismes.
L'ús d'aquest com a pronom té en el diccionari unes restriccions força ignorades avui en dia. L'exemple que en trobem en la segona edició del diccionari de l'IEC és una oració en què s'expressa una bipartició: La casa que li van oferir l'any passat no és la mateixa que ara li ofereixen: aquella era la de Santa Coloma i aquesta és la de Sant Adrià. En totes les oracions següents, extretes de la resolució esmentada, això no es compleix: fotocòpia autenticada d'aquest; la tramesa d'aquestes a la Direcció General; l'assistència a aquest serà obligada; debat davant el tribunal, en el qual aquest podrà plantejar preguntes; una vegada aquests hagin fet pública la puntuació; sempre que aquests hagin estat perfeccionats fins a la data de finalització del termini; en el termini de vint dies naturals a comptar de l'endemà de la publicació al DOGC de la llista d'aspirants seleccionats […], aquests hauran de presentar als serveis territorials… En molts casos és evident que la fórmula, esdevinguda clixé, a més d'incorrecta és absurda: si en prescindim, n'obtenim una oració correcta i, a més, no anem contra la naturalesa econòmica del llenguatge: en les especialitats que es nomeni tribunal únic, aquest actuarà a més a més com a comissió de selecció; tampoc es retornarà la programació didàctica, ja que aquesta està inclosa entre la documentació de la part B.2; la relació d'aspirants que han superat aquesta fase i també els resultats que han obtingut aquests en la valoració; barem dels mèrits, per l'ordre en què aquests figuren. Recercar solucions genuïnes i adequades al registre formal ens permetrà desfer el procés d'encarcarament a què sotmeten la llengua els nostres moderns cancellers. Hom veurà tot d'una com l'oració: aquesta programació haurà d'estar organitzada en unitats d'intervenció, amb un nombre d'aquestes no inferior a 6 és millorada notablement per aquesta altra: aquesta programació haurà d'estar organitzada en unitats d'intervenció, en un nombre no inferior a 6. L'habilitació irregular d'aquest com a pronom, feta sens dubte amb la il·lusió de facilitar la comprensió de la matèria, reïx en l'efecte contrari: un pla d’actuació propi de l’especialitat, prenent com a referència les funcions atribuïdes al professorat d'aquesta en un institut o les establertes per a aquest.
Creiem que caldria aclarir aquest punt de la normativa, i que la norma es fes efectiva en els documents del país. Ara com ara, l'ús injustificat d'aquest com a pronom és habitual fins i tot en l'elit filològica (Diccionari de la literatura catalana, Els Marges…).
20/VII/11
.
La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (I)
.
Amb relació a la situació de la llengua catalana, hi ha veus que en constaten un deteriorament progressiu i s’alarmen davant la possibilitat que el procés de conflicte lingüístic que vivim se solucioni amb la consumació de la substitució lingüística, i d’altres veus que advoquen per una actitud més optimista i titllen els primers d’apocalíptics. La noció de conflicte lingüístic ha estat objecte de banalització, els darrers temps. Hem passat d’atendre’n la concepció científica, segons la qual som unes víctimes d’aquest fenomen de contacte de llengües, a considerar que tal expressió designa merament alguna cosa com ara “enuig del castellanoparlant”. El significat al qual nosaltres podem aferrar-nos, de validesa científica, vol ser substituït pel bord, en què ja no som víctimes sinó agressors. L’assumpció del gir per part d’un sector de la societat catalana en què, lamentablement, hem d’incloure certs dirigents, palesa la renúncia a enfocar el problema amb rigor i l’adopció d’un capteniment evasiu i mesell. Les dades demostren que la llengua B es va menjant la llengua A en el territori d’A, la qual cosa significa no sols que ens afecta la situació de conflicte lingüístic, sinó també que el conflicte avança desfavorablement per a nosaltres. La llengua perd terreny tant pel que fa a la quantitat –proporcionalment– com pel que fa a la qualitat –els dos factors estan interrelacionats–.
Si hem de jutjar per la resolució de convocatòria d’oposicions del cos de professors de secundària de 25 de febrer de 2011, és indubtable que la salut del català ha empitjorat. En efecte, l’increment del nombre d’incorreccions lingüístiques que detectem en textos d’institucions que des del punt de vista filològic en altres temps eren modèliques, com ara la Generalitat de Catalunya o Televisió de Catalunya –que considerem que haurien de ser modèliques en aquest sentit, en tant que constitueixen dos pilars de la nació– ens pot portar a pensar que hi ha un desistiment o un desinterès dels alts càrrecs d’aquestes institucions quant a la voluntat de mantenir el nivell d’exigència lingüística; que la capacitat dels professionals que han de vetllar per la correcció lingüística en aquestes institucions ha minvat sensiblement, o –i aquesta potser és l’explicació que seria més preocupant de totes– que els responsables lingüístics dels àmbits esmentats treballen expressament amb el propòsit de fer evolucionar la llengua segons unes directrius si més no discutibles. Aquesta sospita darrera es reforça quan veiem que les nostres preguntes són silenciades, com si hom estigués tramant alguna malifeta i no convingués que s’aixequés la llebre. Així, per exemple, quan escrivim una carta al director del diari Avui tot interessant-nos pel motiu que en els doblatges de les pel·lícules que programa TV3 les formes pronominals postverbals del català estàndard, amb què es podien identificar els parlants de tots els Països Catalans, hagin estat substituïdes per les de l’estàndard oral del dialecte central, ens contesten no pas de l’Avui, per dir-nos que publiquen o que no publiquen la carta, que queda en via morta, sinó de TV3 directament, tot remetent-nos a un llibre d’estil que no satisfà en absolut la nostra demanda.
18/VI/11
.
Amb relació a la situació de la llengua catalana, hi ha veus que en constaten un deteriorament progressiu i s’alarmen davant la possibilitat que el procés de conflicte lingüístic que vivim se solucioni amb la consumació de la substitució lingüística, i d’altres veus que advoquen per una actitud més optimista i titllen els primers d’apocalíptics. La noció de conflicte lingüístic ha estat objecte de banalització, els darrers temps. Hem passat d’atendre’n la concepció científica, segons la qual som unes víctimes d’aquest fenomen de contacte de llengües, a considerar que tal expressió designa merament alguna cosa com ara “enuig del castellanoparlant”. El significat al qual nosaltres podem aferrar-nos, de validesa científica, vol ser substituït pel bord, en què ja no som víctimes sinó agressors. L’assumpció del gir per part d’un sector de la societat catalana en què, lamentablement, hem d’incloure certs dirigents, palesa la renúncia a enfocar el problema amb rigor i l’adopció d’un capteniment evasiu i mesell. Les dades demostren que la llengua B es va menjant la llengua A en el territori d’A, la qual cosa significa no sols que ens afecta la situació de conflicte lingüístic, sinó també que el conflicte avança desfavorablement per a nosaltres. La llengua perd terreny tant pel que fa a la quantitat –proporcionalment– com pel que fa a la qualitat –els dos factors estan interrelacionats–.
Si hem de jutjar per la resolució de convocatòria d’oposicions del cos de professors de secundària de 25 de febrer de 2011, és indubtable que la salut del català ha empitjorat. En efecte, l’increment del nombre d’incorreccions lingüístiques que detectem en textos d’institucions que des del punt de vista filològic en altres temps eren modèliques, com ara la Generalitat de Catalunya o Televisió de Catalunya –que considerem que haurien de ser modèliques en aquest sentit, en tant que constitueixen dos pilars de la nació– ens pot portar a pensar que hi ha un desistiment o un desinterès dels alts càrrecs d’aquestes institucions quant a la voluntat de mantenir el nivell d’exigència lingüística; que la capacitat dels professionals que han de vetllar per la correcció lingüística en aquestes institucions ha minvat sensiblement, o –i aquesta potser és l’explicació que seria més preocupant de totes– que els responsables lingüístics dels àmbits esmentats treballen expressament amb el propòsit de fer evolucionar la llengua segons unes directrius si més no discutibles. Aquesta sospita darrera es reforça quan veiem que les nostres preguntes són silenciades, com si hom estigués tramant alguna malifeta i no convingués que s’aixequés la llebre. Així, per exemple, quan escrivim una carta al director del diari Avui tot interessant-nos pel motiu que en els doblatges de les pel·lícules que programa TV3 les formes pronominals postverbals del català estàndard, amb què es podien identificar els parlants de tots els Països Catalans, hagin estat substituïdes per les de l’estàndard oral del dialecte central, ens contesten no pas de l’Avui, per dir-nos que publiquen o que no publiquen la carta, que queda en via morta, sinó de TV3 directament, tot remetent-nos a un llibre d’estil que no satisfà en absolut la nostra demanda.
18/VI/11
.
15/6/11
.
En cosa de mesos, hem passat de parlar de coses a parlar coses.
Solà, 1998: "I així, aquesta llengua cada vegada tindrà menys personalitat enfront de l'altra. Cada vegada serà més "fàcil" de parlar i d'escriure, i tindrà raó l'enquesta enverinada d'un rotatiu barceloní de fa una mica més d'una setmana, que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. ¿Com n'hi ha d'haver si la nostra llengua s'ha reduït a un apèndix folklòric (lingüístic i civil) de l'altra?"
.
En cosa de mesos, hem passat de parlar de coses a parlar coses.
Solà, 1998: "I així, aquesta llengua cada vegada tindrà menys personalitat enfront de l'altra. Cada vegada serà més "fàcil" de parlar i d'escriure, i tindrà raó l'enquesta enverinada d'un rotatiu barceloní de fa una mica més d'una setmana, que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. ¿Com n'hi ha d'haver si la nostra llengua s'ha reduït a un apèndix folklòric (lingüístic i civil) de l'altra?"
.
2/6/11
22/4/11
Per què la televisió nacional (TV3) no se sotmet a l'autoritat lingüística nacional (IEC)?
.
TV3 es nega a emprar el seu poder per complir la tasca de normalització que els pertoca i s'estimen més amagar el cap sota l'ala de la incorrecció castellanitzadora. Trista dimissió! Per exemple: si tantes vegades com han dit "saharaui" haguessin dit "sarahuí", molta gent s'hagués assabentat de la solució correcta. Però en els llibres de Camps Mundó no hi ha faltes!
.
TV3 es nega a emprar el seu poder per complir la tasca de normalització que els pertoca i s'estimen més amagar el cap sota l'ala de la incorrecció castellanitzadora. Trista dimissió! Per exemple: si tantes vegades com han dit "saharaui" haguessin dit "sarahuí", molta gent s'hagués assabentat de la solució correcta. Però en els llibres de Camps Mundó no hi ha faltes!
.
Tot recordant Joan Solà
.
"La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra".
.
"La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra".
.
De l'editorial d'"Els Marges", núm. 93
.
“Desactivar la colonial pretensió segons la qual el castellà -imposat aquí, d’antuvi i recurrentment, a sang i foc i, aquests últims temps, via màrqueting i pressions diverses més o menys subtils- fóra també llengua “natural” d’aquest país, el qual, doncs, estaria sorprenentment dotat de disponibilitat bilingüe [...].
“Desactivar la colonial pretensió segons la qual el castellà -imposat aquí, d’antuvi i recurrentment, a sang i foc i, aquests últims temps, via màrqueting i pressions diverses més o menys subtils- fóra també llengua “natural” d’aquest país, el qual, doncs, estaria sorprenentment dotat de disponibilitat bilingüe [...].
Es tracta [...], cadascú des del seu àmbit i en el radi d’abast de les seves responsabilitats, però sempre amb el suport decidit d’aquelles instàncies de poder que es diuen encara catalanes, de fer tot el possible per desemmascarar el “cuidado” que hi ha hagut i que hi ha en l’“efecto” aconseguit de manera tan pretesament “natural”.
I d’impugnar-lo. Fent polítiques [...] de reacció contra les polítiques repressives d’Estat (i organismes afins). Ja que, si no se’n fan com a mínim d’aquelles, prou que se’n faran encara més d’aquestes.
Tot, és clar, sense més transcendentalismes. En nom simplement d’un poble que no vol morir. Ni que sigui a còpia d'eutanàsia dulcificada i lenta."
.
4/3/11
D'un article de Lluís Marquet de 1992
.
"Es pot constatar que hi ha actualment una mena de dèria obsessiva d'acostar al màxim el català al castellà, criteri nefast i totalment contrari al que Fabra aplica sempre en la seva obra."
"Si l'existència dels exterminadors de la llengua és ben preocupant, potser ho són més encara la tolerància i la passivitat de l'autoritat -política i lingüística- que sembla que ja ho trobi bé. [...] Només cal veure quins són els criteris seguits en la pretesa actualització del català, en diversos camps com ara els mitjans de comunicació, l'ensenyament, el món editorial o -fins i tot- les institucions. Hi ha una veritable profanació de l'obra de Fabra, amb una triple implicació: els executors, els qui els manen i els qui ho permeten."
Lluís Marquet, "Fabra. Centenari d'un article memorable", dins Serra d'Or, núm. 388 (abril de 1992).
.
"Es pot constatar que hi ha actualment una mena de dèria obsessiva d'acostar al màxim el català al castellà, criteri nefast i totalment contrari al que Fabra aplica sempre en la seva obra."
"Si l'existència dels exterminadors de la llengua és ben preocupant, potser ho són més encara la tolerància i la passivitat de l'autoritat -política i lingüística- que sembla que ja ho trobi bé. [...] Només cal veure quins són els criteris seguits en la pretesa actualització del català, en diversos camps com ara els mitjans de comunicació, l'ensenyament, el món editorial o -fins i tot- les institucions. Hi ha una veritable profanació de l'obra de Fabra, amb una triple implicació: els executors, els qui els manen i els qui ho permeten."
Lluís Marquet, "Fabra. Centenari d'un article memorable", dins Serra d'Or, núm. 388 (abril de 1992).
.
3/1/11
Exigència màxima!
.
Vet aquí el gran engany: que el català és difícil; cal, doncs, aplanar-lo, rebaixar-ne el contorn. I ara! En el domini de l'idioma, únicament en el coneixement sòlid de l'idioma hi haurà el futur de la nostra cultura, ja que del coneixement sòlid en deriva la seguretat, mentre que de l'anivellament -sempre respecte d'una altra llengua- en deriva la possible confusió. Fem l'aposta, doncs, per la riquesa i el rigor, que d'aquí n'ha de venir el futur. Amb quina cara anirem a ensenyar als nostres alumnes la llengua ribotejada? Exigència màxima!, i força renovada, immune a la insídia dels tòpics repetits!
.
Vet aquí el gran engany: que el català és difícil; cal, doncs, aplanar-lo, rebaixar-ne el contorn. I ara! En el domini de l'idioma, únicament en el coneixement sòlid de l'idioma hi haurà el futur de la nostra cultura, ja que del coneixement sòlid en deriva la seguretat, mentre que de l'anivellament -sempre respecte d'una altra llengua- en deriva la possible confusió. Fem l'aposta, doncs, per la riquesa i el rigor, que d'aquí n'ha de venir el futur. Amb quina cara anirem a ensenyar als nostres alumnes la llengua ribotejada? Exigència màxima!, i força renovada, immune a la insídia dels tòpics repetits!
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)