.
El món contemporani tendeix a ser menys conscient de la importància de la paraula i de la llengua. Fa servir les llengües com qui fa servir un cotxe, una nevera o una llauna de coca-cola, és a dir, com si fos un instrument extern, sense adonar-se que la llengua forma part constitutiva de la persona. Si canviem de llengua com canviem de vestuari o de cotxe, perdem els vincles amb la nostra comunitat i amb nosaltres mateixos. Això representa una bancarrota per a la consciència humana. Per exemple, la frase "apreneu anglès en quinze dies" conté implícita una mentida i una perversió. Revela el valor i el sentit que l'home contemporani tendeix a donar a la paraula. La perversió consisteix a fer-nos veure la llengua com un instrument, quan és una part intrínseca de nosaltres, com els ulls o l'orella. Una llengua no s'aprèn en quinze dies ni en tota una vida, però amb una vida s'hi pot anar bastant enllà. Una llengua té més horitzó, més vol, elements i gruix que una persona. Una llengua és una substància col·lectiva que sempre la supera.
[...]
Goethe deia a la seva època que un segle més de periodisme i s'haurà acabat la literatura. Però despré [sic] de Goethe hi hem d'afegir la ràdio, la televisió, internet [sic], etcètera. I als Països Catalans hi hem de comptar la interferència totpoderosa del castellà, cosa que no passa a França, Anglaterra o Alemanya, on també, però, tenen problemes d'empobriment de la llengua. De 1940 a 1978 només es podien fer ràdios i televisions en una llengua que no era la pròpia del país. Això ha produït estralls considerables a la llengua periodística i a la llengua del poble. I encara ara hi ha moltíssims mitjans de comunicació en castellà. 
El periodisme a ocident [sic] ha sofert una involució, els articles són un conjunt de fórmules, cada vegada més curts, la llengua s'hi esfilagarsa més, es fan servir menys mots, etcètera. El periodisme té una funció diària, el més important no és la llengua sinó la notícia. Opera sobre la llengua no com una herència o testament, que és una part essencial de la condició humana, sinó com una cosa que es pren i que es llança. Als Països Catalans, a Catalunya, es canvia de llengua, al periodisme i a la conversa, com ens canviem de mitjons".
.
LLUÍS SOLÀ: entrevista feta per Biel Barnils i publicada a Núvol. El digital de cultura el 15 d'octubre de 2013.
Lluís Solà és poeta, dramaturg i director de Reduccions. Revista de poesia
.

.
"No hi ha cap precedent d'un estat com l'espanyol, que bo i tenint una llengua de les dimensions de la catalana, aquesta no sigui llengua oficial d'estat o amb el màxim reconeixement institucional al mateix nivell que qualsevol altra; i llengua oficial de la Unió Europea. Resoldre això, és una qüestió sine qua non per plantejar la possibilitat de pertinença a l'Estat espanyol".
"¿Creieu lícit mantenir en ple segle XXI, després de gairebé 40 anys de la mort de Franco, un sistema lingüístic sense precedents a Europa, i sacrificar durant més anys els drets dels ciutadans? Se li pot demanar a un ciutadà català que s'esperi anys, potser dècades, per aconseguir els drets bàsics que ja tenen la resta de ciutadans europeus?"
"Per quina raó, doncs, davant d'aquesta impossibilitat, encara alguns catalans advoquen per l'anomenada tercera via? Segurament hi ha raons de sentiment, de proximitat afectiva amb el projecte espanyol i/o d'interès personal. Però vet ací la pregunta: el nostre sentiment, voluntat de pertinença a Espanya i/o interès personal ha de passar per damunt dels drets de les persones? Hem de sacrificar que els ciutadans catalans tinguem una consideració legal i política com la resta d'europeus, amb uns drets lingüístics equiparables, pels nostres sentiments i/o interessos? Comptat i debatut: els sentiments han d'estar per sobre dels drets de les persones? Vet ací el problema de la tercera via."

BERNAT GASULL, article "La tercera via i la llengua: quan els sentiments pesen més que els drets de les persones", dins "El català suma", blog de la Plataforma per la Llengua
.

"En el marc legal i jurídic sorgit del nou Estat [...] el català hi hauria de constar expressament com la llengua -mil·lenària- d'aquest país, però sense ulteriors declaracions grandiloqüents d'oficialitat exclusiva, ni sense tampoc fer esment de l'estatus a concedir a la llengua aquí secularment imposada a sang i foc".
"Delegar en una pomposa declaració d'oficialitat única el rang de la llengua del país no és sols fornir munició a l'enemic, tot actuant reductivament com ell; és ignorar [...] que de res no serveixen les lleis sense un canvi de costums.
¿I quants d'aquests que ara es proclamen compulsivament independentistes s'esforcen a ser independents tout court? ¿Quants dels qui ara es pronuncien a favor de l'oficialitat explícita del català practiquen, en el dia a dia, si escau, el bilingüisme passiu? ¿Quants d'ells tenen com a language wider communication llengües altres que l'única d'oficial en l'Estat encara actual?"

Editorial d'Els Marges, núm. 101

De Lluís Solà, "La paraula i el món"

.
"No és just ni probablement possible que la llengua i la cultura catalanes puguin resistir indefinidament l'assetjament o la ignorància de tots els poders i, sobretot, de les institucions europees.
Europa ha de decidir [...] Si es vol construir sobre la suma i el respecte o sobre la repressió, la prohibició, el menyspreu i l'arrogància. La idea de Weltliteratur, de literatura del món i de cultura del món, o bé comença pel respecte i la defensa de totes les llengües, de totes les cultures i de tots els pobles que l'han feta possible, com un patrimoni comú irrenunciable, i en particular per les de l'àmbit immediatament europeu, o bé és una literatura de la coacció i de l'extermini, una cultura dels tancs i dels canons.
No hi pot haver autèntic respecte i democràcia si Europa continua entestada a negar i a no reconèixer les realitats dels pobles, llengües i cultures que a hores d'ara són, dins aquest àmbit, els que saben més a fons el valor real de la llibertat, de la democràcia i del respecte. La comunitat històrica dels països de parla catalana, que des del començament, a partir de l'època de Ramon Llull, ha aportat elements decisius a la consciència europea, que fou de les primeres que elaborà una llengua moderna literària, científica i filosòfica i una cultura adreçada sempre al món, que a dregrat de totes les adversitats ha mantingut constantment una vocació europeista incontestable, que malgrat tot i contra tot, ha fet un esforç enorme, a través de la traducció, per establir un diàleg amb totes les llengües i cultures, i en primer lloc amb la literatura i el pensament europeus, com el volum que teniu a les mans demostra, no pot continuar bandejada a l'interior de la mateixa Europa. Ni la democràcia a la qual aspirem ni la justícia que impera sobre tot ens ho permeten."
.

"Tenen menester les llengües per ser tals i, doncs, per sobreviure, àmbits d'ús exclusiu. On no s'hi valgui fer-les acompanyar de cap altra [...]. On, per sortir-se'n amb soltesa i poder fer-hi via, calgui saber aquella llengua i només aquella abans de cap altra. Àmbits d'ús exclusiu no sols estrictament endogàmics ni, menys, limitadament tribals, sinó oberts als quatre vents, i ben de bat a bat.
[...]
L'edifici, és clar, no s'esfondrarà tot d'una; potser caldrà esperar encara una o dues generacions. Però altre cop s'assenten els mecanismes inhibitoris en la vehiculació formal de la llengua; aquells que, ja de la base mateixa del procés de socialització estant, n'han de precipitar la gradual residualització a ritme prou sostingut.
L'empudegadora història fa venir ois de tan recurrent, de tan repetitiva, de tan reiterada.
Caldrà estar tanmateix atents a la reacció de la societat catalana. Al fet de si aquesta [sic] es prodigarà només en voleiadissa de banderoles i en invocació de la parusia (ara sembla haver-n'hi només una que molts -tants?- diuen creure's a cor què vols). O bé si, per contra, aquesta societat, encapçalada per un gruix significatiu de la seva classe política, decidirà que la seva llengua, funcions litúrgiques i bizantinismes gramaticals a banda, ha de servir també preferentment per integrar i, doncs, en indestriable mesura, per exercir semblantment la indispensable funció discriminatòria en positiu [sic] de la població del país.
Importa ara més que mai establir si la llengua, abans que tota altra cosa, ha de ser plenament autosuficient. O bé si, en canvi, sols ha de mal vegetar, com a molt, en tant que simple assignatura opcional i en tant que eventual cirereta suplementària de la que alguns -massa- pretenen que és la de todos (?!)."

[Josep Murgades:] Editorial d'Els Marges, núm. 99.

.

En l'article "L'èxit i el fracàs de la normativa de Fabra", del diari Ara de 23 de gener de 2013, Sílvia Marimon escriu "el filòleg i enginyer va comptar amb [sic] el suport polític"; "la llengua estava [sic] al centre del debat polític"; "la gran difució [sic] de la norma". La normativa de Fabra no fracassa. Fracassen certs periodistes.
.

Notícia principal del web del diari Ara d'11 de gener de 2013: la portaveu d'Unió "surt al pas" de no sé què. No s'ha de mirar el diccionari abans d'escriure la portada d'un diari? El català evoluciona a un ritme d'uns quants castellanismes per setmana. El que voleu, el grau màxim d'evolució, arribarà aviat. Tranquils, que hi treballeu bé.
A la secció del temps diu que "les boires" no sé què. Des de quan boira és un nom comptable? Des d'Ara! Visca el català modern!, el català-gelatina!
. 

Article "Cap a la independència lingüística", de Marià Pou i Joan Rossinyol, a l' Ara Premium. Opinió d'avui, 6 de gener de 2013: "Ara que tant es parla de fracàs escolar caldria introduir el concepte fracàs lingüístic [...]. Perquè, en bona mesura, els nostres escolars, sobretot als entorns metropolitans, surten del sistema havent fracassat lingüísticament, amb una llengua depauperada i interferida. Al país hi ha brillants estudiosos del contacte de llengües i grans pedagogs especialitzats en l'ensenyament de l'idioma. Els que manen han d'aprofitar aquests recursos per mirar de fer revertir aquest procés, que, com els entesos saben, acaba abocant a la substitució lingüística. No pot ser que s'inhibeixin".

ANDREU NIN: Els moviments d'emancipació nacional, Edicions Catalanes de París, 1970.

"Tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves. Una classe que combat aferrissadament totes les formes d'opressió nacional ; no pot, sota cap pretext, desentendre's del problema. La posició pseudo-internacionalista, que "nega" el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l'absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l'opressió."
.

El sinistre Wert interpreta la nostra força com a feblesa i somnia que és el moment de clavar-nos l'estocada. A TVE-1 anuncien la col·lecció del NO-DO en DVD. Vinga, gent!, una empenta, que això és a prop!
.

Llei de millora de la qualitat educativa? Què té veure marginar el català amb millorar la qualitat educativa? El català no és apte per a l'educació? És quelcom imperfecte que s'ha de millorar? És un producte primitiu?, primari?, vulgar?, de segona? El castellà és refinat?, culte?, distingit? I els catalans, som malalts que s'han de curar?, corregir?, reconduir?, afilerar? Els castellans són rectes?, infal·libles?, moralment superiors?, naturalment més evolucionats? És així com la diarrea entra en els parlaments.
.

Entrevista a l'autor d'un llibre important: El catanyol es cura, Pau Vidal (el 27 de novembre de 2012 a Vilaweb):
"Actualment, el model de llengua, el difonen els mitjans de comunicació. I, no és cap secret, les grans tones de material nociu provenen dels mitjans de comunicació. El catanyol involuntàriament l'escampen els mitjans, sí."
" 'Hi ha indicis raonables per a pensar que la culpabilitat està relacionada amb la teva persona'. Això és burocratès, en lloc de dir 'la culpa és teva'. Ens trobem bombardejats pel burocratès. Consisteix a dir les coses d'una manera difícil i sense gaire gust. Els polítics en són especialistes."
.

"L'agressivitat política contra la llengua que duu a terme un dels grans partits de l'Estat, secundat pel silenci incomprensible de l'altre gran partit i de molta gent de bé espanyola, fa feredat. Contra la immersió, contra l'ús normal, contra la presència del català en les institucions... Si no hi ha obstacles, se n'inventen, com passa ara a les Balears. I se'ns capgira la realitat dient que el que està en perill d'extinció és el castellà.
[...] Viure en plenitud vol dir que ningú no te'n qüestioni l'ús. Que no hagis de demanar permís ni excusar-te per fer-la servir. [...] I hem d'aprendre a no disculpar-nos per fer el que fa tota la humanitat."

JAUME CABRÉ, "Una manera d'entendre el món", discurs pronunciat en l'acte d'entrega de la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya a Òmnium Cultural (Serra d'Or, 636)
.

"Exhortem els membres de la Cambra, senyores i senyors diputats, a ser fidels al mandat del poble que els ha escollit [...]. És el moment de defensar els acords que ha pres aquest Parlament per afermar la llibertat, la justícia, el benestar i la dignitat de tots i cadascun dels catalans. [...] Han d'evitar, amb la seva determinació, que es faci més gran la distància entre representants i representats, que tant de mal fa a la política."

MURIEL CASALS, paraules d'agraïment en l'acte d'entrega de la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya a Òmnium Cultural (Serra d'Or, 636)
.

El dia 30 de desembre de 2012 el diari Segre, de Lleida, publicava el següent titular: "Paco Ibáñez rememora poetes llatins al Palau de la Música". Si podeu llegir la notícia, veureu que Ibáñez no musica ni Horaci, ni Virgili, ni Ovidi... Comença a ser hora de posar fi a aquesta farsa que vol substituir la cultura mediterrània per l'atlàntica. Aquesta tergiversació greixosa té els dies comptats, i han de caure en l'oblit totes les iniciatives i discursos basats en la usurpació, com el discurs de la cadena Los 40 Latinos, en què mai no podreu sentir ni música en català, ni en francès, ni en occità, ni en portuguès, ni en romanès..., però sí en castellà, i exclusivament. Inútil sustentació de l'imperi en llauna barata.
.

"Cadascú s'hauria de comprometre, en tant que persona, amb la col·lectivitat de què forma part."

JOSEP ESPUNYES, Del passat en el present (1996)
.

Diu Facebook: "No tens suficients permisos per fer això". Realment costa tant d'entendre que cal consultar el lingüista (en els programes informàtics, en els mitjans de comunicació, en la publicitat...)?
.

"Estem mancats de figures que ens representin, en tots els àmbits [...]. Ens falta empenta, i sobretot, unitat. Hi ha massa personalismes, a la política i a la societat. Malgrat que fa molts segles que som sotmesos, no aconseguim caminar tots junts cap al mateix objectiu.
[...] Hem de difondre al món l'espoliació fiscal i els atacs constants a la nostra llengua i a la nostra cultura per part d'Espanya. Això és urgent. I ho hem de fer tots, perquè ens afecta a tots. Vinguem d'on vinguem, si vivim a Catalunya, som uns perjudicats.
[...] Hi ha una força cultural potent que fa més de mil anys que dura. No tinc gens de por, en aquest sentit."

ORIOL BROGGI, entrevista d'El Temps de 27 de desembre de 2011
.

"Volen ofegar el "va­lencià": tracten d’extirpar-lo, de matar-lo, de postergar-lo definitivament a la condició de patuès insalvable, prolon­gant així una tàctica multisecular de la nostra classe do­minant.
La història, naturalment, no és nova. I és la història d’una "mala fe" absoluta, tradicional, que juga amb la passivitat i amb la ingenuïtat d’unes capes populars ja malformades pel franquisme i pels precedents del fran­quisme. L’estratègia consisteix a crear un confusionisme infame, en el qual no creuen ni els mateixos que el pro­voquen."

JOAN FUSTER, discurs als Premis Octubre de 1980
.

EL CATALÀ EN L'ETIQUETATGE DELS PRODUCTES AMB SEGELL ECOLÒGIC DEL CONSELL CATALÀ DE LA PRODUCCIÓ AGRÀRIA ECOLÒGICA, MARÇ DEL 2010.
Acompliment de la Llei de política lingüística en els productes ecològics catalans analitzats: SÍ 25%, parcialment 5,5%, NO 69%.
Empreses: SÍ 36,7%, algun producte 13,3%, NO 50%.
Entre les que NO etiqueten cap producte en català: BORGES,  SANTIVERI,  FRIT RAVICH.
.

El llibre digital de Digital Text - Plataforma Eleven, un instrument de substitució lingüística

.

Perles del llibre-llebre digital

Ús sistemàtic de senyalar en lloc d'assenyalar.

"El cafè està boníssim".

"Tinc molt cabell".

"Ho va escriure malament a propòsit".

"La meva sogra és un encant".

"No tinc cap interès en acabar la feina".

‎"L'utilitzem per [sic] aquelles [sic] accions que han succeït de manera objectiva o que són presentades com a verdaderes [sic] o realitzades".

"Fixa't sinó en la teva experiència".

"Escriu un petit fragment en el qual un nen li explica als seus pares [...]".

"De vegades ens podem endur alguna sorpresa".

"Aquesta, al seu torn, li diu a una tercera."

"Digues a quin personatge adjectiven".

"El subjecte és [...] allò sobre el que s'afirma alguna cosa".

"L'oració que llegireu tot seguit és incorrecta. Per què?

*Els joglars omple la carpa de música.

El subjecte i el predicat d'una oració sempre han de concordar."

"El subjecte el·líptic és aquell que no apareix de forma explícita en una oració".

"Les oracions impersonals són aquelles que no tenen subjecte".

"Cada un realitza un paper específic que ve determinat per [...]".

"El predicat està format per un verb que ve modificat per diferents complements".

"El complement de règim verbal és un sintagma preposicional exigit pel verb que se sol situar darrere d'aquest".

"Tot i que les frases anteriors ja són correctes i autònomes per si mateixes, el seu sentit es pot ampliar".

"Els complements són sintagmes que depenen d'un nucli al qual modifiquen".

.

.

A l'institut gastem llibre digital de Plataforma Eleven. Entres a la pàgina. Hi ha un botó que diu "Catalán", no "Català". Hi cliquem. Automàticament, el botó canvia: ara és "Español", no "Espanyol". Malgrat dos peticions d'esmena, a principi de curs, la discriminació no ha estat corregida. Uns quants centenars o milers de nens i nenes visiten aquesta pàgina cada dia.

.

.
Frase de Facebook: "El xat està patint problemes tècnics". Ha, ha, ha, pallussos!
.
Frase del Metro de Barcelona: "Les normes estan per complir-les". A part de les propietats insultants del missatge, el castellanisme de rigor. Jo dic: Les normes hi són per complir-les, deixeu-nos d'emprenyar.
.

.
"Si l'escola ensenya la llengua de manera semblant a com ensenya altres disciplines que no es transmeten generacionalment i que bona part dels adults ha oblidat, no és estrany que l'eficàcia de l'actuació de l'escola sigui molt limitada. Fishman creu que el paper de l'escola ha de ser més d'introducció i contribució que no únic i independent. Allà on sí que pot incidir l'escola, però, és en la modificació de l'actitud lingüística. Si l'escola dóna els fonaments històrics, culturals i morals del lligam entre la llengua i la comunitat lingüística, és més fàcil que els parlants entenguin que una llengua no és només un mitjà de comunicació sinó el símbol de la cultura que vehicula, i aquest sí que pot ser un bon argument per convèncer els parlants de la importància de mantenir la seva llengua." (Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.

.
"La gent [...] de qualsevol [...] minoria amb una llengua recessiva, és, per definició, gent sense voluntat d'aturar la reducció de la seva comunitat lingüística i, de fet, gent que consenteix vagament, o que vol vagament la seva pròpia desaparició com a entitat lingüística. En altres paraules, la manca de voluntat d'aturar la reducció és una característica intrínseca d'una minoria lingüística recessiva. Conseqüentment [sic], qualsevol intent de "salvar" una comunitat així ha de començar per desvetllar-los la voluntat de salvar-se." (Fennell, "Can Shrinking Linguistic Minority be Saved?", citat a Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.

.
"Un altre símptoma de la decadència terminal és la manca de reaccions puristes contra la interferència massiva. Els parlants imperfectes no s'adonen d'aquestes corrupcions, i els parlants natius de més edat sembla que han deixat de corregir-les. Això palesa un canvi en l'actitud lingüística: es considera que la llengua recessiva no té cap valor, que no val la pena transmetre-la correctament. Un canvi d'actitud com aquest produeix un relaxament de les normes lingüístiques, sociolingüístiques i socials i permet, per tant, la no-integració dels préstecs, entre altres fenòmens." (Dressler, "La mort de les llengües")
.

.
L'Agència Catalana de Consum no aplica l'obligatorietat d'etiquetar en català. Era presumible. No es veia ni una ombra d'intenció de normalitzar el català als supermercats. Però no fem el sòmines, fent lleis que sabem que no hem de complir?
.

.
"Allò que sí que és inqüestionable és que, perquè es doni un procés de substitució, la condició indispensable és el bilingüisme." (Carme Junyent, "Vida i mort de les llengües")
.

.
"També vaig veure que alguns jueus s'havien casat amb dones d'Asdod, ammonites o moabites, i que els seus fills mig parlaven la llengua d'Asdod, i la de tal o tal altre poble, però que ja no sabien parlar jueu. Els vaig reprendre asprament, els vaig maleir, i alguns, els vaig maltractar i els vaig arrencar els cabells" (Nehemies, 13, 23-25).
.

.
"Pel que fa a la reducció d'opcions estilístiques, és obvi que el monoestilisme és una característica comuna a les llengües en estat terminal" (Carme Junyent, Vida i mort de les llengües). No us fa pensar en TV3?
.

De la resposta al síndic del País Valencià en relació amb l'afer del cartell de l'auditori d'Alacant

.

"La senyora García [Diputació d'Alacant] hi afegeix uns quants arguments més, però tampoc no gens satisfactoris. Un d'ells és "la temporalitat" d'aquest cartell. Insulta la intel·ligència que el govern et digui que fa un cartell en castellà perquè és un cartell temporal, com si en el món hi hagués res d'etern. Per aquesta raó tot podria ser en castellà: els noms dels carrers, car els carrers són temporals, o la mateixa carta que envia la senyora García, que en lloc de bilingüe podria ser en castellà, ja que una carta és una cosa ben temporal. Finalment, el tercer argument que dóna també resulta sospitós: s'hi afirma que una de les raons per les quals el cartell es va fer en castellà va ser "les limitacions econòmiques de la nostra hisenda", sense caure en la possibilitat que per aquesta mateixa raó el cartell s'hagués pogut fer només en català."

.

De la resposta al síndic del País Valencià en relació amb l'afer del festival Sagunt a Escena

.

"La diglòssia torna a aflorar quan el senyor Espeso afirma que l'obra Orígenes és en castellà pel fet de "tractar-se d'un projecte transcultural articulat amb el creador guineà Gorsy Edu, i en el que [sic] participen vint-i-quatre artistes de cinc ètnies africanes diferents". Queda clara en aquesta oració la baixa consideració en què el senyor Espeso té la llengua catalana, ja que la considera indigna de servir de vehicle de projectes transculturals i la relega, doncs, a la posició de llengua de segona, no apta per a determinats usos. És obvi que la programació teatral de la Generalitat valenciana no arribi als objectius d'"equilibri" que s'exhibeixen en el text del senyor Espeso si en realitat està pensada des d'una mentalitat que creu profundament en la desigualtat entre les dos llengües."

.

De l'article "Elogi de l'optimisme", dins Josep Espar i Ticó, "Moral de victòria. Camins per a la plenitud de Catalunya"

.
"El món no s'ha bastit des del pessimisme. [...]
Però tampoc no podem contraposar al pessimisme un optimisme fàcil i buit [...]. L'optimisme gesticular i vacu dels xarlatans de fira, dels il·lusos i dels qui esperen asseguts. [...] Parlem [...] de l'optimisme que subverteix la realitat i l'encarrila cap als propis designis. Com trobem en Bonhoeffer (Resistència i submissió): "En la seva essència, l'optimisme no és una manera de veure la situació actual, sinó una força vital, una força d'esperança; allà on els altres es resignen, hi ha la força de mantenir el cap dret... una força que no lliura mai l'avenir al contrari, sinó que el reivindica per a si mateix". [...] Ningú no ha de convertir en menyspreable l'optimisme en tant que és desig d'un esdevenidor, baldament aquest optimisme s'equivoqui cent cops; ell és la salut de la vida que hem de preservar de tot contagi dels malalts."
Fixem-nos com els qui haurien reservat l'optimisme als il·lusos, als superficials, als ingenus, ara han de reservar-lo per als durs, per als consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors, per als coratjosos. L'optimisme va lligat a una confiança en si mateix. [...] L'optimisme destrava.
Resignació i optimisme s'exclouen. Resignació i pessimisme es complementen. [...] ("Vegeu! a la vida no n'hi ha, de solucions. Hi ha forces en marxa: cal crear-les i les solucions vénen. Preparar el futur no és més que fonamentar el present". Saint-Exupéry.)
El pessimisme no pensa en solucions. Les tem. [...] L'optimisme s'arrisca, [...] l'optimista somnia. El pessimista calcula i suma, l'optimista desprèn i multiplica.
L'optimisme reivindica el futur per si mateix. Nosaltres, els catalans, reivindiquem el nostre futur, però només podem ser optimistes si estem disposats a treballar-lo."
.

La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (III)

.
Com hem dit, pràcticament totes les errades lingüístiques de la resolució de convocatòria d’oposicions de 2011 són castellanismes. Vegem-ne alguns exemples més.
La substitució dels pronoms relatius què o el qual / la qual… per el que / la que…: certificació emesa per la universitat en la que consti […]. Per als responsables lingüístics de la Generalitat no fa l'efecte que sigui problemàtic, com tampoc per als de Televisió de Catalunya, on n'està força estès l'ús.
Un altre factor molt visible de la castellanització del català d'avui és l'ús abusiu dels possessius. Pot ser que tal fenomen també sigui induït per la llengua anglesa. En algun cas el possessiu és superflu; la seua única funció en l'oració és fer-la més castellana: si l'aspirant dóna el seu consentiment al Departament; renunciaran a tots els drets que els puguin correspondre per la seva participació en la resta. En algun altre cas, el possessiu suplanta la pronominalització pròpia del català: es podrà fer la seva realització de manera successiva per especialitats (en lloc de "se'n podrà fer la realització de manera successiva per especialitats" –que encara es pot depurar més: "podrà fer-se de manera successiva per especialitats"–); renuncien a la seva recuperació (en lloc de "renuncien a recuperar-la"); certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per a la seva expedició (en lloc de "certificació acadèmica original o […] fotocòpia compulsada acreditativa d'haver realitzat tots els estudis necessaris per expedir-la".
No sembla gaire lògic que la documentació oficial difongui un model lingüístic que contravé al que s'ensenya a les escoles. Els responsables lingüístics del Govern desestabilitzen qüestions gramaticals que donàvem per sabudes, com ara la regulació dels pronoms relatius, com esmentàvem en començar l'article, o el principi que estableix que el complement directe no porta preposició (tret d'en poques excepcions). En el text de la resolució trobem construccions en què es castellanitza el funcionament del complement directe: l'aspirant podrà autoritzar a una persona; una llista complementària dels aspirants que segueixen als proposats.
La llengua catalana, i encara més en les altes instàncies del poder, no es pot mostrar subsidiària de cap altra llengua. La lectura de la resolució de convocatòria d'oposicions del cos de professors de secundària de 2011 deixa una trista impressió, d'acomplexament, de poca autoestima, d'emmirallament pueril en les maneres de fer foranes, de deixadesa i de manca de solvència científica flagrant.

22/VIII/11
.

.

Quim Monzó: "Tu i jo parlem una cosa més o menys decent, que encara diria que és català. Però si escoltes les emissores de ràdio o engegues la tele, ¿això és català? És catanyol pur, castellà amb paraules catalanes. Això està molt cardat i quan ho dius la gent s'emprenya: estàs desmotivant! Però què vols que digui si és el que penso? Que menteixi? A cagar a la via!"

.

La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (II)

.

Donarem –només– uns quants exemples de la mena d'incorreccions que hem trobat en la resolució ENS/607/2011, de 25 de febrer de 2011, publicada al número 5833 del DOGC (9 de març de 2011), la major part de les quals són castellanismes.

L'ús d'aquest com a pronom té en el diccionari unes restriccions força ignorades avui en dia. L'exemple que en trobem en la segona edició del diccionari de l'IEC és una oració en què s'expressa una bipartició: La casa que li van oferir l'any passat no és la mateixa que ara li ofereixen: aquella era la de Santa Coloma i aquesta és la de Sant Adrià. En totes les oracions següents, extretes de la resolució esmentada, això no es compleix: fotocòpia autenticada d'aquest; la tramesa d'aquestes a la Direcció General; l'assistència a aquest serà obligada; debat davant el tribunal, en el qual aquest podrà plantejar preguntes; una vegada aquests hagin fet pública la puntuació; sempre que aquests hagin estat perfeccionats fins a la data de finalització del termini; en el termini de vint dies naturals a comptar de l'endemà de la publicació al DOGC de la llista d'aspirants seleccionats […], aquests hauran de presentar als serveis territorials… En molts casos és evident que la fórmula, esdevinguda clixé, a més d'incorrecta és absurda: si en prescindim, n'obtenim una oració correcta i, a més, no anem contra la naturalesa econòmica del llenguatge: en les especialitats que es nomeni tribunal únic, aquest actuarà a més a més com a comissió de selecció; tampoc es retornarà la programació didàctica, ja que aquesta està inclosa entre la documentació de la part B.2; la relació d'aspirants que han superat aquesta fase i també els resultats que han obtingut aquests en la valoració; barem dels mèrits, per l'ordre en què aquests figuren. Recercar solucions genuïnes i adequades al registre formal ens permetrà desfer el procés d'encarcarament a què sotmeten la llengua els nostres moderns cancellers. Hom veurà tot d'una com l'oració: aquesta programació haurà d'estar organitzada en unitats d'intervenció, amb un nombre d'aquestes no inferior a 6 és millorada notablement per aquesta altra: aquesta programació haurà d'estar organitzada en unitats d'intervenció, en un nombre no inferior a 6. L'habilitació irregular d'aquest com a pronom, feta sens dubte amb la il·lusió de facilitar la comprensió de la matèria, reïx en l'efecte contrari: un pla d’actuació propi de l’especialitat, prenent com a referència les funcions atribuïdes al professorat d'aquesta en un institut o les establertes per a aquest.

Creiem que caldria aclarir aquest punt de la normativa, i que la norma es fes efectiva en els documents del país. Ara com ara, l'ús injustificat d'aquest com a pronom és habitual fins i tot en l'elit filològica (Diccionari de la literatura catalana, Els Marges…).

20/VII/11

.

La llengua de la resolució de convocatòria d'oposicions (I)

.
Amb relació a la situació de la llengua catalana, hi ha veus que en constaten un deteriorament progressiu i s’alarmen davant la possibilitat que el procés de conflicte lingüístic que vivim se solucioni amb la consumació de la substitució lingüística, i d’altres veus que advoquen per una actitud més optimista i titllen els primers d’apocalíptics. La noció de conflicte lingüístic ha estat objecte de banalització, els darrers temps. Hem passat d’atendre’n la concepció científica, segons la qual som unes víctimes d’aquest fenomen de contacte de llengües, a considerar que tal expressió designa merament alguna cosa com ara “enuig del castellanoparlant”. El significat al qual nosaltres podem aferrar-nos, de validesa científica, vol ser substituït pel bord, en què ja no som víctimes sinó agressors. L’assumpció del gir per part d’un sector de la societat catalana en què, lamentablement, hem d’incloure certs dirigents, palesa la renúncia a enfocar el problema amb rigor i l’adopció d’un capteniment evasiu i mesell. Les dades demostren que la llengua B es va menjant la llengua A en el territori d’A, la qual cosa significa no sols que ens afecta la situació de conflicte lingüístic, sinó també que el conflicte avança desfavorablement per a nosaltres. La llengua perd terreny tant pel que fa a la quantitat –proporcionalment– com pel que fa a la qualitat –els dos factors estan interrelacionats–.
Si hem de jutjar per la resolució de convocatòria d’oposicions del cos de professors de secundària de 25 de febrer de 2011, és indubtable que la salut del català ha empitjorat. En efecte, l’increment del nombre d’incorreccions lingüístiques que detectem en textos d’institucions que des del punt de vista filològic en altres temps eren modèliques, com ara la Generalitat de Catalunya o Televisió de Catalunya –que considerem que haurien de ser modèliques en aquest sentit, en tant que constitueixen dos pilars de la nació– ens pot portar a pensar que hi ha un desistiment o un desinterès dels alts càrrecs d’aquestes institucions quant a la voluntat de mantenir el nivell d’exigència lingüística; que la capacitat dels professionals que han de vetllar per la correcció lingüística en aquestes institucions ha minvat sensiblement, o –i aquesta potser és l’explicació que seria més preocupant de totes– que els responsables lingüístics dels àmbits esmentats treballen expressament amb el propòsit de fer evolucionar la llengua segons unes directrius si més no discutibles. Aquesta sospita darrera es reforça quan veiem que les nostres preguntes són silenciades, com si hom estigués tramant alguna malifeta i no convingués que s’aixequés la llebre. Així, per exemple, quan escrivim una carta al director del diari Avui tot interessant-nos pel motiu que en els doblatges de les pel·lícules que programa TV3 les formes pronominals postverbals del català estàndard, amb què es podien identificar els parlants de tots els Països Catalans, hagin estat substituïdes per les de l’estàndard oral del dialecte central, ens contesten no pas de l’Avui, per dir-nos que publiquen o que no publiquen la carta, que queda en via morta, sinó de TV3 directament, tot remetent-nos a un llibre d’estil que no satisfà en absolut la nostra demanda.

18/VI/11
.

.
En cosa de mesos, hem passat de parlar de coses a parlar coses.
Solà, 1998: "I així, aquesta llengua cada vegada tindrà menys personalitat enfront de l'altra. Cada vegada serà més "fàcil" de parlar i d'escriure, i tindrà raó l'enquesta enverinada d'un rotatiu barceloní de fa una mica més d'una setmana, que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. ¿Com n'hi ha d'haver si la nostra llengua s'ha reduït a un apèndix folklòric (lingüístic i civil) de l'altra?"
.

.
Al titular de la pàgina 12 del Segre d'ahir hi diu que a l'aeroport d'Alguaire hi posaran unes carpes, però als dibuixos no hi veig cap peix i sí, en canvi, uns envelats.
.

Per què la televisió nacional (TV3) no se sotmet a l'autoritat lingüística nacional (IEC)?

.
TV3 es nega a emprar el seu poder per complir la tasca de normalització que els pertoca i s'estimen més amagar el cap sota l'ala de la incorrecció castellanitzadora. Trista dimissió! Per exemple: si tantes vegades com han dit "saharaui" haguessin dit "sarahuí", molta gent s'hagués assabentat de la solució correcta. Però en els llibres de Camps Mundó no hi ha faltes!
.

Tot recordant Joan Solà

.
"La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra".
.

De l'editorial d'"Els Marges", núm. 93

.
“Desactivar la colonial pretensió segons la qual el castellà -imposat aquí, d’antuvi i recurrentment, a sang i foc i, aquests últims temps, via màrqueting i pressions diverses més o menys subtils- fóra també llengua “natural” d’aquest país, el qual, doncs, estaria sorprenentment dotat de disponibilitat bilingüe [...].

Es tracta [...], cadascú des del seu àmbit i en el radi d’abast de les seves responsabilitats, però sempre amb el suport decidit d’aquelles instàncies de poder que es diuen encara catalanes, de fer tot el possible per desemmascarar el “cuidado” que hi ha hagut i que hi ha en l’“efecto” aconseguit de manera tan pretesament “natural”.

I d’impugnar-lo. Fent polítiques [...] de reacció contra les polítiques repressives d’Estat (i organismes afins). Ja que, si no se’n fan com a mínim d’aquelles, prou que se’n faran encara més d’aquestes.

Tot, és clar, sense més transcendentalismes. En nom simplement d’un poble que no vol morir. Ni que sigui a còpia d'eutanàsia dulcificada i lenta."

.

D'un article de Lluís Marquet de 1992

.
"Es pot constatar que hi ha actualment una mena de dèria obsessiva d'acostar al màxim el català al castellà, criteri nefast i totalment contrari al que Fabra aplica sempre en la seva obra."
"Si l'existència dels exterminadors de la llengua és ben preocupant, potser ho són més encara la tolerància i la passivitat de l'autoritat -política i lingüística- que sembla que ja ho trobi bé. [...] Només cal veure quins són els criteris seguits en la pretesa actualització del català, en diversos camps com ara els mitjans de comunicació, l'ensenyament, el món editorial o -fins i tot- les institucions. Hi ha una veritable profanació de l'obra de Fabra, amb una triple implicació: els executors, els qui els manen i els qui ho permeten."

Lluís Marquet, "Fabra. Centenari d'un article memorable", dins Serra d'Or, núm. 388 (abril de 1992).
.

Exigència màxima!

.
Vet aquí el gran engany: que el català és difícil; cal, doncs, aplanar-lo, rebaixar-ne el contorn. I ara! En el domini de l'idioma, únicament en el coneixement sòlid de l'idioma hi haurà el futur de la nostra cultura, ja que del coneixement sòlid en deriva la seguretat, mentre que de l'anivellament -sempre respecte d'una altra llengua- en deriva la possible confusió. Fem l'aposta, doncs, per la riquesa i el rigor, que d'aquí n'ha de venir el futur. Amb quina cara anirem a ensenyar als nostres alumnes la llengua ribotejada? Exigència màxima!, i força renovada, immune a la insídia dels tòpics repetits!
.

.
La llengua és la manera fonamental de relacionar-se amb el món. De problemes, no en vull: no vull problemes amb el català. Actuo com si no n'hi hagués cap.
.

Jordi Pàmias

.
Un país que es vulgui avançat i culte és un país que estima els seus poetes, perquè és un país que està viu, que té afany d'interpretar i de fer.
Dins de la cultura catalana Lleida té una tradició poètica amb una certa personalitat pròpia. Comptem Màrius Torres entre els millors del segle XX. I Jordi Pàmias n'és un digne successor. Però qui n'ha llegit l'obra?
Avui en dia, els papers de Pàmias constitueixen un d'aquells éssers vivents polièdrics i saborosos que es donen excepcionalment, i això ho fa la interrelació que hi trobem entre vida i poesia, la sinceritat, la integritat del poeta amb relació a l'obra. Aquesta sinceritat permet que la vida passi a l'obra, la qual esdevé cosa viva que, al seu torn, mou vida en el lector -oh meravella!
Si volem immergir-nos en la lectura de Pàmias podem remenar força, ja. Dels volums publicats últimament, en destaquem Des de la foscor. Un dietari dels anys seixanta, i la trilogia poètica Terra, mite, àngel.
A Des de la foscor trobem un Pàmias jove, inquiet, idealista, que denunciava la privació de llibertat del règim de Franco, ens parlava ja de lliurament a l'altre, feia consideracions sobre el sentit estètic del llenguatge i sobre el poder ordenador que té, i aprofitava el gènere del dietari per explorar l'idioma, amb la mateixa joia manifesta amb què contempla el món.
El volum pot llegir-se com una crònica d'una època, amb comentaris dels esdeveniments polítics que la marquen principalment: segrestos de publicacions, multes, la Caputxinada, la Ley Orgánica...
Terra, mite, àngel és una trilogia formada pels llibres Terra cansada, Narcís i l'altre i La veu de l'àngel, i la culminació provisional de la poesia del nostre autor. Pàmias és generós i ens informa dels eixos que hem de seguir:
a) terra: el paisatge -i el sentiment del paisatge-; la terrenalitat: el goig de viure i la limitació de l'existència;
b) mite: una interpretació poètica i humanística del món; Narcís: l'ètica de l'alteritat: pugna entre el narcisisme i l'obertura a l'altre;
c) àngel: la transcendència, la fe.
L'últim poemari de la trilogia, La veu de l'àngel, l'acaba de publicar Proa. Hi traspua una música crepuscular, amb l'esperança de l'àngel, que en algun poema sembla que s'identifiqui amb la consciència i que al final del llibre s'identifica també amb el Verb.
La lectura de La veu de l'àngel és inquietadora. Hi ha l'enyor del passat, amb un ús magistral de la memòria afectiva; el sentiment d'estranyesa en un temps present que ja no és percebut com a propi; la força del desig i el cessament del desig.

26-I-09
.

Diagnosi incompetent

.
En l'examen de competència comunicativa en llengua catalana de l'avaluació diagnòstica d'Educació Secundària Obligatòria del curs 2010-2011 trobem:
-Pg. 7: "Comença a ploure. Descriu la situació: què fas, què sents, veus i olores". Però olorar no significa percebre una olor, com sí que ho significa oler.
-Pg. 9, dins un text d'El Periódico de l'Estudiant: "El mercuri actua sobre l'organisme de les persones com una de les neurotoxines més grans [sic] que es coneixen: danya el sistema nerviós, els ronyons i el fetge, provoca trastorns mentals i danys en el sistema reproductor, la parla, la visió i l'oïda. Tanmateix, la seva presència en el medi ambient com a residu constitueix una de les contaminacions més greus que poden rebre els ecosistemes". El redactor o la redactora del text ha emprat el mot tanmateix sense conèixer-ne el significat, ja que no hi ha cap relació d'oposició entre la part precedent al connector i la part que el segueix.
-Pg. 9: "D'aquí un any" en lloc de d'aquí a un any.
"A mitjan d'aquest any" en lloc d'a mitjan aquest any.
-Pg. 10: El connector tanmateix torna a ser utilitzat incorrectament.
-Tot el text és plagat d'un ús del determinant possessiu abusiu en català i propi del castellà, que sovint, com en les oracions següents, evita el pronom en, genuí del català: "la UE ja va prohibir ara fa dos anys la seva utilització en la fabricació d'ordinadors i telèfons mòbils"; "és per això que actualment s'estan prenent mesures arreu del món per limitar la seva presència". D'altres vegades, com ja fèiem notar en l'últim article, el possessiu és superflu: "és per això que cal dur-lo (dins de la seva funda) a la deixalleria."
En vista d'això, la pregunta que se'ns planteja és evident: qui pretèn diagnosticar què.
.

Relació de castellanismes estesos en els mitjans de comunicació catalans del segle XXI

.
- Amb x anys : als x anys
- Donar la impressió : fer l'efecte
- Molt ("un front no molt actiu") : gaire
- Propi ("el propi president") : mateix
- Del que / de la que / dels que / de les que : del qual / de la qual / dels quals / de les quals
- Portar ("porta gairebé un quart de segle d'exili") : fa [...] que ("fa gairebé un quart de segle que és a l'exili")
- Seu / seua / seva / seus / seues / seves..en detriment dels pronoms febles. De vegades, tot i que no substitueixi cap pronom feble, és superflu, i es posa per imitació del castellà ("La gossera municipal posarà al dia les seves instal·lacions"; "Àger inicia aquest dijous la seva festa major"). Altres vegades forma part de circumloquis rocambolescos impropis i antieconòmics: En el seu interior : dins, a dins.
- Aquest / aquesta / aquests / aquestes..i..mateix / mateixa / mateixos / mateixes..usats com a pronom
- Suficients ("no tenen suficients espais")..en detriment de prou
- En la meua / seua... opinió : segons la meua / seua... opinió; a parer meu / al meu parer
- Tenir por a [...] : Tenir por de [...]
- Escoltar..en lloc de sentir
- Parlar..en lloc de dir
- Acabar amb [...] : posar fi a [...]
- Carpa : envelat

Aprofitem per recomanar la pàgina web Optimot, molt pràctica per resoldre dubtes sobre castellanismes.
.

10 de juliol de 2010

.
















Un riu de gent i de banderes onejants passeig de Gràcia amunt.

















Tot esperant que comencés la mobilització, al peu de la casa on va viure Salvador Espriu.

















Altres nacions sotmeses van expressar-nos la seua solidaritat.



















.
.

Segona carta a "La Vanguardia"

.
Benvolgut director:
Em veig impel·lit a escriure-li per queixar-me de l'article aparegut en el dominical del diari que dirigeix del dia 4 d'abril firmat per Andrés Trapiello, en què pretén rebatre les crítiques que li feia Josep Varela en una carta al director publicada en aquest mateix dominical. L'article de Trapiello (el segon) és d'un to mofeta inadequat, ofensiu, i, mancat de contraargumentació, vol sortir triomfant de les acusacions de catalanofòbia amb una apel·lació inconsistent a la pàtria dels pardals. Crec que en un diari suposadament prestigiós com La Vanguardia haurien de tenir més consideració envers la intel·ligència dels lectors, insultada d'altres vegades, com quan aquest mateix dominical publicava -en un destacat- que Sardenya va ser conquerida pels espanyols.
.

Anomalia

.
Busco Kafka a l'Abacus. No n'hi ha cap traducció catalana.
.

TV3 i el català

.
Durant tot el temps que ha durat la vaga de fam d'Aminatu Haidar TV3 ha tingut l'oportunitat de difondre el terme sahrauí i, en canvi, el que ha difós és el terme castellà saharaui. És només una mostra de l'actitud lingüística covarda de TV3. Creiem que algú d'entre els responsables lingüístics de TV3 hauria de donar explicacions públiques d'aquesta feina en contra de la normalització i en contra de l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans.
.

.
Cal revisar el determinisme. Baudelaire: el que no fem, el vici (malgrat saber-lo). Encadenament, esclavatge, i sentiment de la necessitat de trencar-lo. Condemna? No: hi ha la possibilitat. L'experiència, però, em fa dubtar.
Quines raons amagades hi ha en els nostres actes? Fins a quin punt governem la vida? La vida del coneixement no és l'assumpció de la limitació del coneixement? I, tanmateix, cal sempre renovar el contingent de puresa, recomençar en el temps, perpètuament, sense estar condicionats per l'angoixa. En la limitació, la subjectivitat és infinita. Cal saber-la portar pels volums i pels caires del temps. El subjecte troba la infinitud en la finitud.
.

Una nova il·legalitat governamental

.
La possibilitat de triar la llengua en els programes educatius dels ordinadors que implanta el Govern català representa l'infringiment de la Llei de política lingüística per part del Govern català. Delegant al professorat la possibilitat de bloquejar-hi el castellà, el conseller Ernest Maragall es renta les mans d'un assumpte en què té tota la responsabilitat.
Maragall, què t'empatolles, xato? És veritat això que llegeixo que "el departament sosté que no pot obligar els centres a prioritzar una opció lingüística"? No hauries de donar la cara i explicar-ho públicament?
..

La llei del cine

.
Colla d'arrepapats a la butaca del cine ranci, poseu-vos en acció, capsigranys temerosos, i afronteu els reptes del futur.
No sigueu immobilistes, espolseu la tinya de la moqueta i feu el que us digui la veu no de l'obscurantisme sinó del combat i la valentia.
La mort atraparà els qui s'adormin a la butaca.
En el fons la dicotomia és aquesta: aquells per als quals la vida té sentit quan és una aventura i aquells altres que se sorprenen que els primers puguin governar llur vida i dur a terme les obres de la seua voluntat segons un projecte i unes idees, i que crien secreta enveja.
.